Ens coneixem. Després de tants anys llençant-nos pel cap projectes i idees, a Catalunya ja ens coneixem els uns als altres amb profunditat. Tots sabem de quin peu calça qui tenim davant nostre; i, amb una mica de sort, també intuïm de quin peu calcem nosaltres mateixos. Especialment en aquesta política de bàndols en què ens trobem immersos, l’etiqueta és constant i generalitzada.

Segur que hi hauria un ampli consens entre les files sobiranistes a l’hora de definir l’essència de partits com el PP o Ciutadans. Coincidiríem en els adjectius, probablement. Són així i aixà. Representen això i allò. I, de la mateixa manera, segur que l’unionisme té ben ubicats els conceptes que relaciona amb els seus rivals.

Ara bé, hi ha un partit, el PSC -i sobretot un líder, Miquel Iceta- que ha fet un pas més enllà, creant marca pròpia i diferenciant-se dels seus competidors. Iceta ha distanciat lleugerament el seu partit de les etiquetes associades als partits unionistes i se n’ha apropiat una de nova, un concepte amb què juga constantment i amb el que cada dia s’hi sent més còmode: el cinisme.

Situant com a pedra angular la qüestió dels presos polítics, cada comentari que fa referent al tema ve embolcallat del més gran dels cinismes. No els tornarem a repassar perquè tots ells fan posar els pèls de punta. Però l’últim, en què confessava que ell també visitaria els presos “si no se’n fes una lectura política errònia” i que “si sabés que no se sabria, ja ho hauria fet”, ja supera totes les expectatives. Escandalós.

És impactant, aquesta estratègia política de voler quedar-se amb el cinisme, de fer onejar la seva bandera amb orgull i determinació. I més encara quan la matèria primera utilitzada és tan delicada, tan sensible: vides privades de llibertat per motius polítics. Vides amigues, en alguns casos.

Desconec si aquesta misèria anirà a més durant les pròximes setmanes, seran les enquestes les que marcaran el camí a seguir. Només sé que jugar amb el cinisme tard o d’hora et destrueix. Com a polític, potser, però sobretot com a persona. Fa que ja no siguis el mateix davant dels altres, i t’acaba fent un altre davant del mirall. De tant buscar vots, Miquel, et trobaràs a tu.