Sempre m’ha meravellat la capacitat dels espanyols de defensar una idea, a capa i espasa, per més que els segles hagin demostrat la seva absoluta inviabilitat. Em refereixo a la “unidad de España”, bé suprem de l’espanyolisme, ja sia de dretes o d’esquerres. És clar, d’”unitats” n’hi ha moltes: les que es desitgen (com quan et cases), les que interessen (com quan muntes un negoci amb un soci) o aquelles que et vénen imposades i que les has d’entomar com puguis. És ben cert que, ara per ara, la “unitat” que ens ofereix Espanya ni la desitgem, ni ens interessa, ni estem disposats a sotmetre’ns-hi. El cas és que Espanya continua aferrada a un projecte que només ha portat maldecaps a tothom. Pitjor encara, en nom de la “unidad de España” es va justificar un alçament militar, una guerra civil i quaranta anys de dictadura. I avui què? Doncs que Espanya continua fidel a la tradició i pobre del català que no vulgui ser espanyol, monàrquic, ni jurar la Constitució, que ja pot comprar un bitllet d’avió a Brussel·les, Suïssa o Escòcia si no vol acabar engarjolat.
