Aquell dia de 2018 van avisar els mitjans de comunicació i després la van detenir a casa seva, acusada de terrorisme i rebel·lió. Li van fer totes les fotos possibles i van omplir tots els titulars perquè quedés ben condemnada i sentenciada per l’opinió pública. I a continuació van confinar-la al seu municipi, sense deixar-la sortir en cap moment, mentre els puros treien fum i els sotabarbes botaven de riure a l’Audiència Nacional.

Un cop inculcada la por i criminalitzat el moviment, l’Audiència Nacional va llençar la joguina als jutjats catalans. Allà Tamara Carrasco va passar a ser acusada simplement de desordres públics. Però els puros dels jutjats catalans també treien fum i els seus sotabarbes botaven tant o més que els de l’Audiència Nacional, perquè al mateix temps que li rebaixaven les acusacions li mantenien el confinament (el segrest) a Viladecans. Escarni pur.

No ha estat fins aquest mes d’octubre que, finalment, l’han absolt. Més de dos anys després, del terrorisme s’ha passat a l’absolució. De la més alta de les acusacions a la més absoluta de les llibertats. I, entremig, patiment, assenyalament, difamacions i repressió.

Una altra vida trencada per un odi arbitrari i alhora calculat, una altra independentista perseguida per les seves idees

Tot perfectament executat per un Estat que ni tan sols ha necessitat condemnar Carrasco, perquè l’objectiu de condemnar tota una ideologia ja va quedar més que assolit des del primer moment, el mateix dia que se la detenia. Ha estat una (altra) operació rodona de principi a fi. Com ho fou també la dels CDR i la famosa goma-2. Com ho seran totes les que vindran en un futur per criminalitzar l’independentisme.

Tamara Carrasco ha estat, en definitiva, un kleenex més de l’Estat. Han utilitzat el seu dolor per intentar minar un moviment polític, i ara ella i el seu patiment ja són a la gran paperera de la repressió espanyola. Una altra vida trencada per l’odi més arbitrari i, a la vegada, calculat. Una altra ciutadana independentista perseguida per les seves idees. Un altre èxit d’un Estat que sap que, a sobre, compta amb el silenci còmplice d’una immensa majoria de comuns i socialistes, que veuen com les bales els passen de llarg.

Que trist ser una minoria nacional en un estat així, que urgent que serà sempre marxar d’aquest fangar, i quina immensa pena viure en silenci mentre els teus veïns i amics viuen amb por.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram