El 2022 es compliran els cent anys de la inauguració, al barri de les Corts de Barcelona, del vell camp del Futbol Club Barcelona, enderrocat el 1957 després de la construcció de l’anomenat Camp Nou al costat de la Maternitat. Una zona, en aquell temps, pràcticament orfe d’habitatges.
La meva intenció no és explicar la història, prou sabuda per tothom, sinó fer saber als socis que no van viure aquelles efemèrides per què va ser possible que l’entitat, amb només 35 anys de diferència, necessités imperiosament passar d’un estadi de 45/55.000 espectadors a un altre amb capacitat per a 85/90.000, tota una epopeia que semblava increïble.
Aquest creixement, fora de tota mida, del nombre de socis va tenir un responsable amb nom i cognoms: Ladislao Kubala. Aquest xicot hongarès, fitxat per una llegenda del club, en Pep Samitier, ens va ensenyar que hi havia una altra manera de jugar a futbol. Ja en els primers partits, la impressió dels que vam tenir el privilegi de disfrutar d’ell va ser difícil d’explicar i, en un tres i no res, la gent es va abocar a fer-se soci per tal de gaudir d’aquella meravella de futbolista.
Després del seu traspàs, el club li va retre homenatge pòstum erigint-li una estàtua a les instal·lacions del Camp Nou, complint, amb escreix, el deute moral que li devia pels seus serveis, que van transcendir més enllà del terreny de joc.
Tanmateix, la ciutat de Barcelona segueix, per la seva part, ignorant-lo, malgrat les peticions que el propi Barça, l’Agrupació Barça Jugadors i jo mateix hem fet arribar al consistori per tal que, com sí que va fer en el seu moment amb en Ricardo Zamora i en Pep Samitier, els grans ídols dels anys vint –dedicant-los un carrer–, faci el mateix amb en Kubala.
L’excusa que no es podia canviar el nom d’un carrer o d’una plaça per l’enrenou que suposaria per als veïns a hores d’ara ja està passada de moda, quan, per simples raons ideològiques, l’Ajuntament de la senyora Ada Colau no ha tingut cap inconvenient a fer canvis en algunes importants vies de la ciutat.
Per tant, ja és hora de pagar el deute. Barcelona no pot esperar més.
