La història de l’urbanisme i de l’arquitectura urbana està molt lligada la història de la gestió dels residus. Des d’Uruk, la primera ciutat reconeguda, fins a l’actualitat (amb 50 ciutats al món que superen els 10 milions de residents cada una), la cosa no està del tot resolta. Es dona per descomptat que una comunitat urbana en creixement i amb un alt nivell de consum ha de produir unes quantitats nombroses de porqueria rebutjable. De fet, es considera que no hi ha producció ni creixement ni consum sense deixalles i tot el que suposa en termes d’impacte negatiu al medi ambient. De la mateixa manera que no hi ha cos viu sense expulsar la seva femta tampoc hi ha indústria i modus de vida urbana que no ho faci. El que sí que pot fer una comunitat urbana és autogestionar el consum per minimitzar les deixalles. I quant a aquestes, intentar-les recuperar amb el reciclatge.

Actualment, les noves tesis de l’economia alternativa s’aparten de l’espoli insensat dels recursos naturals i del seu embrutiment ulterior. Com més curt sigui el circuit entre producció i consum, més ecològica serà l’economia. Això de tants tràilers transportant d’uns indrets a uns altres del continent mercaderies que es poden fabricar en els llocs de consum és una de les irracionalitats més criticables.

Fins ara s’ha seguit el criteri que qui contamina paga més impostos. S’ha arribat a un grau de saturació de contaminants que cap diner recuperarà el benestar de la terra si no s’implementen mesures dràstiques: des de pautar hàbits de respecte si cal a la força amb sancions importants als incívics que embruten carrers o no fan servir els containers amb la deixalla. Encara és poca la gent que té la cultura de reciclar perquè creu que no serveix per res o al final de la recollida tot ho barregen. El cert és que hi ha informació de camions que aboquen materials perillosos com piles elèctriques en bidons que enterren sense cap precaució.

Els veïnats que més reciclin haurien de veure la seva compensació amb la reducció del seu IBI. I al revés: els que no reciclen, amb el seu increment.

La lluita contra el plàstic passant per la reducció de l’embolcall excessiu per no dir sovint superflu és una lluita per la vida, per la humana com a espècie i per la resta de l’animalitat planetària. Aquesta és una carrera contra el temps. Si la societat no aprèn a reciclar tots els seus materials residuals sense excepció, la toxicitat acabarà amb la societat. Això també val com a criteri profilàctic enfront del discurs tòxic d’alguns polítics verboferidors i que ningú els toca el crostó.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram