El temporal de pluja i neu de les últimes hores ha servit per recuperar mediàticament Joan Delort. Els més veterans de la localitat el recordem d’altres moments de crisi on la seva figura apareixia per explicar i informar-nos de la situació.
Doncs bé, aquest Delort que ahir a tres quarts d’una de la matinada estava en directe en una emissora de ràdio i que aquest matí tornava a ser-hi a dos quarts de set oferint explicacions sobre la cosa, ha comentat una anècdota que il·lustra perfectament la niciesa humana sumada a una insolidaritat total, un individualisme egoista, una irresponsabilitat infantil i el panxacontentisme extrem. És la història d’un senyor que va queixar-se sorollosament d’haver-se quedat aïllat amb el cotxe al mig del no-res sense rebre ajut de ningú. “No hi ha dret a aquesta imprevisió”, s’exclamava el ciutadà. Investigant, va resultar que el senyor només feia mitja hora que era allà, que estava prop de casa seva, que havia sortit amb el cotxe en plena nevada a fer el tafaner i que… NO DUIA CADENES!!! Un paio que viu a muntanya, que veu que neva, que agafa el cotxe i que surt sense cadenes mereix passar-se hores incomunicat i que els llops truquin amb la poteta al vidre del cotxe demanant-li si poden carregar el mòbil.
Exactament el mateix que ha succeït aquest diumenge a la nit a la zona del túnel del Cadí. Les previsions meteorològiques van avisar-ho: “Compte que nevarà. I hi ha risc que ho faci en cotes baixes”. I uns quants catalanets (i catalanetes) van pensar: “ai, quina gràcia tu… neu! Arturu (o Maria Antònia), va, agafa els nens que ens n’anem a la Cerdanya!”. I taral·larà, taral·laró, la família feliç, a trepitjar neu.
Problema: la neu és molt bonica quan te la mires des del sofà de casa tapat amb una manteta. Però quan ets en una carretera, la neu perd poesia i guanya en molèstia i risc. I molt més quan tu ets al mig d’aquesta carretera en plena nevada, sota zero i… sense cadenes! Sí, perquè un munt d’Arturus i de Maries Antònies van anar a tocar neu a la Cerdanya amb les mans a les butxaques, com el senyor que va quedar aïllat. I quan va ser hora de tornar a casa, ai las, 10 centímetres de neu van deixar-los bloquejats. I de rebot, van deixar bloquejats els milers de cotxes que venien darrere seu.
No dur cadenes al cotxe quan vas a un lloc on saps segur que nevarà mereix l’escarment de quedar-t’hi una estoneta, i no precisament curta, a veure si aprens la lliçó. Per impresentable, sí, però sobretot perquè generes molèsties i riscos innecessaris a qui sí que ha complert amb la seva obligació de ser responsable. Qui fa les coses correctament no s’ha de veure perjudicat pels Arturus i Maries Antònies que anirien a l’Everest amb xancletes i després exigirien que els anés a rescatar el senyor ieti en persona.
Com a societat tenim dret a exigir responsabilitats individuals. I a protegir-nos dels inconscients que es posen en risc a si mateixos i ens posen en risc a tots. I hem de començar a dir que les administracions tenen les seves responsabilitats, naturalment, però nosaltres també. Anar pel món sense cadenes dient: “m’han de venir a rescatar ara mateix perquè jo pago els meus impostos” no dóna més drets. Sobretot perquè normalment qui més crida aquesta frase, és qui més defrauda. Comprovat.
Publicat a El Nacional.cat
