Àgata Parés, pilot sarrianenca: “En el món de l’aviació el masclisme existeix i és molt viu”

Àgata Parés (Sarrià, 1972) és pilot d’avió de United Airlines, una de les companyies d’aerolínies nord-americanes i una de les més potents del món. Contagiada per la màgia de volar des de petita, la catalana ha fet carrera als Estats Units. Tot i ser de Sarrià, viu a Califòrnia des de fa més de 20 anys i és un dels actius de l’associació Casal Bay Area de San Francisco. A Exterior.cat, Parés -que és l’única pilot catalana en plantilla de United- explica com el sector de l’aviació comença a despertar després de la sotragada que està suposant la Covid-19.

De petita ja somiaves en pilotar avions?
De petita volia anar a la lluna, volia ser astronauta! La meva mare tenia passió per El Petit Príncep, i vaig quedar-me amb aquella història, la del pilot que anava de planeta en planeta. Quan vaig ser adolescent vaig adonar-me que Catalunya ni l’Estat espanyol tenia un programa espacial per apuntar-m’hi.

I què vas fer?
Quan tenia 15 anys vaig viatjar per primer cop als Estats Units a passar-hi un estiu. Vaig ser a Montana, amb uns amics de la meva família, i després a Califòrnia. En un dels viatges vaig tenir l’oportunitat de fer un vol d’experiència amb un avió de vela al costat d’un instructor. Aquella experiència em va atrapar completament. Així que vaig graduar-me en una escola de vol professional als Estats Units als 19 anys.

I ja t’hi vas quedar?
No, vaig tornar a Barcelona per poder convalidar la llicència americana amb l’europea. Els cursos de convalidació els vaig fer a Portugal. Però no hi havia feina, així que vaig decidir treure’m la llicència d’instructor i fer la carrera universitària amb la base d’aviació als Estats Units, a Embry-Riddle (Daytona Beach, Florida). Vaig treballar com a instructora fins que em van contractar a la sucursal regional de Continental Airlines, l’any 2001.

L’any dels atemptats a les Torres Bessones de Nova York.
Recordo que l’11-S era a Cincintatti i vaig veure els atemptats per la televisió, jo em preparava per volar a Nova York. L’espai aeri va tancar durant tres dies, va ser un caos.

Què va suposar l’11-S per al món de l’aviació, un punt d’inflexió?
Sí, totalment. Aquell dia va canviar-ho tot. La manera d’operar, el sistema de seguretat als aeroports, els procediments que s’utilitzen en accedir o en sortir de la cabina, com es gestiona un aldarull dins un avió… Com a pilot, no podria dir-te com va canviar, és totalment confidencial. La reestructuració de companyies també va canviar, va haver-hi moltes pèrdues, es van reduir vols i la gent no volia volar i les companyies grans van haver d’acomiadar pilots. Continental va acomiadar 450 pilots… Jo vaig perdre la feina.

Et va caldre tornar a picar pedra?
Sí, però vaig trobar feina ràpid. Primer com a assistent de l’escola de pilots, a la badia de San Francisco i, més endavant, pilotant avions xàrters, privats i petits per Califòrnia. Més tard, vivint a Salt Lake City (Utah), vaig ser cap de pilots de la Universitat de Westminster College. Em van fer l’encàrrec de resoldre el programa d’aviació, que estaven a punt de perdre la llicència per part de la FAA (l’aviació civil dels Estats Units). Els vaig solucionar amb una nova estructura i nous procediments fins que va trucar la porta Continental Exprés, recuperant la feina perduda. Vaig ascendir a comandant, però poc després vaig decidir ser mare.

“En els primers mesos de pandèmia United va optar per carregar els avions no de passatgers, sinó de càrregues. Les primeres vacunes de Pfizer les va transportar United. Això ens ha ajudat molt a mantenir la companyia”

I vas tornar a perdre la feina?
No, vaig estar prop d’un any sencer de baixa per maternitat. Després vaig guanyar una scholarship a través de l’associació Women in aviation i començo a treballar per United, després de fusionar Continental. Primer des de la base de Houston i, més tard, a San Francisco. Formava part de l’equip de guàrdies, com a copilot, estan disponible 24 hores. Ara com a copilot soc en el Boeing 777, i després voldria fer dos anys més en el 787. Tot i aquest recorregut vull ascendir a comandant, és una fita professional i personal.

Com vas viure el confinament i els mesos després amb la gent tancada a casa i sense la possibilitat de viatjar?
United va optar per carregar els avions no de passatgers, sinó de càrregues. Les primeres vacunes de Pfizer les va transportar United. Això ens ha ajudat molt a mantenir la companyia. Ara hi ha unes condicions on les restriccions del contracte aniran desapareixent a mesura que els passatgers creixin. Però venim d’on venim. I el 2019, el ritme de vols i de passatgers era tan bèstia que United no comptava amb prou pilots per arribar a tot i va haver d’adquirir una escola de vol per a disposar de més pilots per a la flota.

Què ha canviat la pandèmia?
La Covid-19 ha estat una patacada molt forta per al sector de l’aviació. La companyia es va plantejar acomiadar 4.000 treballadors, prop d’una tercera part de la plantilla i per estalviar-se molts diners va oferir la prejubilació a un miler de pilots com a solució. La resta vam acordar reduir les hores de vol i vam forçar la companyia a rebre l’ajuda del govern. El 75% de la flota estava apartada i van deixar-nos clar que si no s’aturava, la companyia se n’aniria en orris.

Hi ha companyies, majoritàriament les de low cost, que sí que han deixat d’operar.
Les companyies low cost no tenen l’estructura de les grans companyies i en una situació excepcional com aquesta tenen tots els números de fer fallida. A Europa fa riure les low cost que comencen i acaben en un sol any. Als Estats Units són més seriosos, tot i que i tradicionalment a tot arreu els sous que paguen les companyies low cost als pilots són miserables.

“El carnet de vacunació generarà més tranquil·litat a tothom a l’hora de volar”

La pandèmia ha incorporat un nou element de convivència: la mascareta. Ja t’hi has familiaritzat?
Sí, depèn de la tripulació, ara que estic vacunada a cabina no la portem, i és molt més agradable. Així i tot, s’ha hagut de fer una avaluació de seguretat de l’ús de mascareta dins la cabina de l’avió perquè quan parles amb mascareta interromp l’emissió del soroll. S’ha arribat a la conclusió que l’única mascareta vàlida és la quirúrgica. O si no, no dur mascareta, perquè si en algun moment tenim una emergència de pressurització has d’agafar la mascareta d’oxigen i posar-te-la.

Sembla que amb la vacunació avançada, aquest estiu pot ser el moment de reactivació del sector.
Als Estats Units ja hi ha vols plens i els clients habituals comencen a viatjar, però en els vols internacionals encara anem buits. United ha dissenyat una expansió progressiva conservadora i els pilots estem a punt per recuperar el temps perdut. Però serà una expansió llarga. En l’àmbit internacional serà més feixuc, per les proves i els aïllaments que no són els mateixos en cada país.

Darrerament el debat sobre el carnet de vacunes és sobre la taula. És la solució?
Crec que sí, perquè generarà més tranquil·litat a tothom.

L’aviació és un sector majoritàriament d’homes. Les dones hi esteu prou integrades?
A Europa, sí. A les escoles d’aviació, hi estan molt integrades. Als Estats Units, no tant. Tot i que he de dir que hi ha hagut una gran evolució des que vaig començar fa 22 anys fins avui. A United, d’una plantilla de 12.000 pilots només el 7% som dones. Tinc una companya de feina que té un blog on va escriure un article titulat Another empty kitchen (Una altra cuina buida). Encara m‘he sentit a dir internament per la ràdio algun graciós que diu que hi ha una altra cuina buida, o d’altres exemples.

Entre pilots hi ha respecte?
La dona pilot, si és forta, dura, manté els estàndards i és una comandant molt professional s’ha de sentir a dir ‘you’re a bitch’ (ets una gossa), això m’ho han dit a mi. A altres companyes els han dit que no poden contractar dones perquè els homes, els qui havien de ser els seus companys, les seves dones no se’n refiarien d’ells. En podria explicar moltes. En el món de l’aviació el masclisme existeix i és molt viu, i la discriminació també.

“Hi ha molta llegenda urbana sobre la seguretat dels avions. Sempre dic el mateix: tenint en compte que mai posaria la meva vida en perill, tampoc la posaria per cap dels passatgers”

Més enllà d’això, quina és la part més positiva de la feina?
El dia a dia és bonic, cada vol és una experiència nova. Veure una posta de sol, sobrevolar el Pacífic i pensar que immens és el món, t’omple moltíssim. Coneixes molta gent, fas bones amistats i d’arreu del món. Hi ha companys que s’ho prenen com una feina i n’hi ha d’altres com una manera de viure, i jo faig una combinació de les dues. A mi, aquest estil de vida m’agrada, no em molesta haver d’estar fora de casa.

I com es compagina la vida professional i domèstica?
És bàsic tenir al costat una persona que comparteixi i entengui aquest estil de vida. Amb el meu marit ens vam conèixer a l’escola de vol, i ell havia decidit no anar per a una carrera professional de pilot, sinó en les relacions públiques. No ha estat fàcil. I menys amb una criatura petita, perquè només hi ha un dels pares a casa. Quan el meu fill anava a l’escola, la resta de mares no em coneixien, per exemple. Però sempre he aconseguit moure els meus horaris per ser a casa en dies puntuals, mai m’he perdut cap aniversari del meu fill. He fet molts sacrificis per tenir temps amb el meu fill.

Hi ha gent que té pànic a volar, tu ho fas cada dia.
A mi m’apassiona volar! Hi ha molta llegenda urbana sobre la seguretat dels avions. Sempre dic el mateix: tenint en compte que mai posaria la meva vida en perill, tampoc la posaria per cap dels passatgers. Com a pilot, les emergències són un repte. Som mànagers de riscos. Hi posem els cinc sentits perquè el viatge sigui el més agradable possible per a tothom.

Durant 22 anys volant hauràs viatjat per a molts racons de món. En un mapamundi, quina ciutat o país falta marcar-la amb una xinxeta?
Dels Estats Units he volat per tot arreu, fins i tot a Puerto Rico. De l’Amèrica Llatina, en la majoria de països, el Carib… A Europa, menys. He volat a Londres, Munic, Frankfurt, … Però hi ha una ciutat que tinc assenyalada en vermell i que després de tants anys encara tinc pendent aterrar-hi: Barcelona!