Joan R. Riera

Hi ha riscos reals que a Barcelona i a Catalunya perdem el tren de l’educació de qualitat. Ara que tenim dues noves lleis estatals en matèria educativa, la LOMLOE i la d’FP, amb moltíssima feina a fer i polítiques per desplegar, ens trobem immersos en una miopia institucional i una manca d’escolta que no permet fer un abordatge dels reptes que tenim al davant. Les autoritats educatives semblen més amoïnades a trobar el subterfugi per incomplir una sentència que no pas a fer avenços reals en qualitat educativa.

Mentrestant, des de la meva posició de regidor d’Infància i Joventut he pogut acostar-me al món educatiu, i m’adono que, massa sovint, el debat s’allunya de la realitat material que viuen els joves, els infants, els directors i els docents, com a mínim de Barcelona. Poso alguns exemples. En el debat social es pren la baixada de ràtios com la solució a la qualitat educativa, i certament hi pot ajudar, però en canvi també existeixen altres solucions pràcticament inexplorades com la codocència. Es parla sovint de la innovació educativa, però no es tenen en consideració els informes negatius i la falta de resultats concloents de les experiències d’innovació implementades durant els darrers deu o quinze anys. Es parla de reforç del sector públic, però no es fa un abordatge de la Xarxa Única del Servei Públic Educatiu que contempla la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), i en canvi seguim amb la gestió d’un model dual (públic-concertat) i no s’han creat línies per convergir en una veritable xarxa. Han passat més de dotze anys d’ençà de la LEC!

A la vegada, en els marcs de participació de joves i adolescents em trobo que aquests demanden, i amb molta vehemència, la igualtat d’oportunitats. És a dir, que fem tot el que hi hagi a les nostres mans per trencar la fortíssima correlació entre resultats acadèmics dels infants i joves amb el nivell cultural dels pares i mares. Encara avui, en funció del barri i del bressol familiar, es pot estimar sense por d’equivocar-se que una noia té quatre o cinc vegades més possibilitats d’anar a la universitat si la seva mare és titulada superior que si no ho és.

A Barcelona, la desigualtat educativa creix, com ja afirmava l’informe d’estat de la ciutat de gener d’aquest mateix any. Un jove de cada quatre a Ciutat Vella acaba l’ESO sense les competències bàsiques en català, i a Nou Barris és quasi un de cada cinc. En canvi, a Sarrià és només un de cada divuit i a les Corts un de cada disset. I aquests percentatges són similars en castellà i matemàtiques. Les causes són diverses, però encara es fa més evident que la covid ha agreujat la situació. Mentre que el 14,5% dels joves afirmaven haver millorat el seu rendiment acadèmic durant la covid (les elits), el 37,2% deien que el seu rendiment havia minvat. És a dir, la bretxa educativa s’ha eixamplat (vegeu l’Enquesta a la Joventut 2020 de l’Ajuntament de Barcelona).

El que havia de ser un pacte educatiu ha restat com una mera instrucció administrativa d’escolarització i gestió

Solucions i camins per explorar? N’hi ha, i força, però cap es mostra de manera clara i diàfana en el suposat Acord de ciutat per l’Educació 2030 promogut per ERC a l’Ajuntament de Barcelona i que avui només disposa del suport de dos grups municipals (de set). Ja veurem si el duen a aprovació o resta només en l’àmbit participatiu, però sospito que ens trobem davant d’una oportunitat perduda.

Des del grup socialista a l’Ajuntament de Barcelona hem fet força propostes per fer front a la desigualtat existent a la ciutat, però no han estat assumides i, per tant, no podem participar d’un acord que eternitza i cronifica la miopia institucional.

Fer front a la desigualtat implica un compromís ferm en la millora de la qualitat educativa i no només centrar l’acord en la necessitat de crear oferta educativa per pura recepta dogmàtica. Cal fer programes d’excel·lència educativa als barris més desfavorits per tal de crear referents socials d’èxit acadèmic, trencar amb la taxa d’idoneïtat i apostar fermament per l’assoliment de les competències independentment de l’edat de l’infant o jove. Ja no val afirmar que, si tens quinze anys, et toca començar 4t d’ESO. Cal obrir més portes a les segones oportunitats i a la reincorporació al sistema educatiu amb una profunda reforma de les escoles d’adults (nom fal·laç, ja que són plenes de joves). Cal construir una veritable estratègia per convertir les extraescolars de font de desigualtat a font d’igualtat, i la sisena hora lectiva de la pública és possiblement l’extraescolar més igualadora. Cal retornar a la idea primigènia de la proximitat en l’educació, la qual en la bressol i la primària és un valor important, però en la postobligatòria pot esdevenir una greu injustícia: un jove de Roquetes de setze anys ja té plena mobilitat per Barcelona i ha de poder tenir accés a un batxillerat a Sarrià o a les Corts en igualtat de condicions que un jove de Sarrià o de les Corts, i avui això no és així. Cal també una estratègia rigorosa i oberta de construcció d’oferta d’FP adequada a les necessitats dels joves i als requeriments de la societat d’avui i, finalment, cal un veritable esforç pedagògic per l’assoliment de l’anglès des de la primària.

En síntesi, els joves i els infants tenen raons per exigir la igualtat d’oportunitats, i hi ha camins per acostar-s’hi o com a mínim intentar-ho. Cal, doncs, la valentia per endegar aquest camí. Una valentia que l’acord proposat no mostra. El que havia de ser un pacte educatiu ha restat com una mera instrucció administrativa d’escolarització i gestió.

Joan R. Riera, regidor d’Infància i Joventut de l’Ajuntament de Barcelona

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram