“Barcelona ja no pot viure sense el turisme”. Aquesta afirmació contundent és de Ramon Aymerich, cap d’Internacional de La Vanguardia i autor del llibre publicat recentment La Fàbrica de Turistes. El país que va canviar la indústria pel turisme. La tesi d’Aymerich, de forma resumida, és que el turisme va ser i és clau en la generació de riquesa a Catalunya, però al mateix temps la seva força ha anat en detriment de la indústria. A mitjà i llarg termini, assegura, el turisme empobreix. Assumim, doncs, que Barcelona, com moltes altres ciutats, està concebuda d’una manera en la qual el turisme és un pilar estructural. I crec que és tenint clara aquesta premissa que es pot parlar una mica sobre el binomi Barcelona-turisme, turisme-Barcelona.
Aviat farà un any i mig que la maleïda pandèmia ens va deixar Barcelona buida de turistes. Tots recordem les imatges de fa quatre dies, absolutament insòlites, de les parts més turístiques de la ciutat completament desèrtiques. Passejar per les Rambles gairebé sol, per exemple, generava una sensació molt estranya, difícil de descriure. Això va fer que s’anés escampant la idea que arribava el moment ideal de “replantejar el model turístic de Barcelona”. Cito aquesta frase, que l’hem sentit i llegit moltes vegades, perquè em sembla un bon exemple d’una sentència força buida, la digui qui la digui, que en realitat no vol dir gran cosa.
Les conseqüències econòmiques de la desaparició del turisme durant molts mesos no cal tornar-les a repetir. Ara el turisme ja va tornant i, tot i que encara serà un estiu que no es podrà comparar amb els d’abans de la pandèmia, el batec turístic de la ciutat va en augment. I doncs, s’ha replantejat el model turístic de Barcelona? No, perquè en tan poc temps no es pot replantejar gairebé res. Això no significa que darrerament no s’hagin posat debats sobre la taula, perquè ja hi havia iniciatives en marxa abans que esclatés la pandèmia, però no crec que es pugui parlar, ni de bon tros, de cap canvi estructural. I crec que això és així perquè tampoc es poden canviar gaires coses.
El turisme seguirà sent el motor econòmic de la ciutat i tot plegat continuarà tenint els seus avantatges i els seus inconvenients
El model turístic de la ciutat és una combinació que difícilment variarà, perquè Barcelona té totes les característiques principals del turisme urbà i per això és una ciutat tan atractiva internacionalment: patrimoni històric mil·lenari, oferta cultural potent, turisme de negocis i congressos, un comerç atractiu i, també importantíssim, una oferta d’oci nocturn i platja molt destacable, resumint. Aquí es podrien afegir diferents elements que configuren el model turístic de la ciutat, com per exemple els creuers o, fins i tot, el Barça. Tot això, juntament amb el fet que sigui una ciutat barata per a una part important dels turistes que la visiten, són realitats que no canviaran o que ho faran molt poc.
Amb tots aquests ingredients, els 1,6 milions d’habitants de Barcelona han de tenir molt present una cosa: viuen en una ciutat que és una potència mundial del turisme, on aquest representa gairebé un 15% del seu PIB. Em sembla que queda clar que el turisme seguirà sent el motor econòmic de la ciutat i que tot plegat continuarà tenint els seus avantatges i els seus inconvenients. Això voldrà dir que a llarg termini, seguint la tesi d’Aymerich, Barcelona s’anirà empobrint? “A llarg termini tots estarem morts”, va dir l’economista John Maynard Keynes.
Albert Ribas, subdirector d’edicions Línia
