La memòria, sigui individual o col·lectiva, és curta i tramposa. El millor exemple a l’hora de provar afirmacions taxatives és sempre un mateix. Sincerar-se amb el mirall permet adonar-se amb facilitat de com endolcim el passat per fer-lo sempre una mica o molt millor del que fou.

Com que la realitat a molt poca gent se li fa plenament suportable, ens passem la vida recordant temps idíl·lics que no ho foren i imaginant futurs que per força seran millors que el present que vivim.

Si aquesta mirada absentista del present no és absoluta, i per tant d’una manera o altra seguim tocant de peus a terra, el resultat d’aquesta manera de fer no té per què proporcionar-nos resultats negatius. Al cap i a la fi, ens permet fer un inventari més agradós d’allò que ja hem viscut –un balanç creatiu si parléssim de finances– i ens manté il·lusionats i engrescats amb l’excusa de les millores que donem per fet vindran més endavant.

El problema és quan el present s’abandona del tot i el cap només malda per recuperar un passat que no fou però que s’idealitza. O per córrer com una gallina sense cap camí d’un futur que no sabem quan arribarà i, per descomptat, tampoc si acabarà sent tan ideal com el projectem.

Llavors és quan ens perdem definitivament el present, que és, agradi més o menys, el lloc en el qual vivim. I perdent-lo és inevitable que prenguem males decisions. Perquè situant com a motor del nostre comportament allò que imaginem que va ser o allò que serà, indefectiblement hem d’acabar per estavellar-nos i prendre mal contra allò que és. A cap lloc que valgui la pena porta perseguir allò que, a més de no poder ser, és impossible. I tan impossible és pensar que el passat és recuperable com que el futur pugui anticipar-se i, encara menys, ajustar-lo plenament al nostre desig.

Això ens passa individualment, però també de forma col·lectiva. Les societats també perden de manera recurrent l’equilibri salubre que les lliga a un present sempre imperfecte. Quan això esdevé, l’agenda política emmalalteix i tendeix a quedar segrestada per les pulsions reaccionàries i revolucionàries que mai porten res de bo, fora d’una extensa bibliografia que tendeix a enaltir les segones. Un enaltiment que tendeix a obviar que la majoria de revolucions presenten un full de serveis negatiu, perquè eren evitables en la mesura que ja estaven en marxa els processos reformistes que haurien menat les societats que les han protagonitzat al mateix lloc, només que sense tants costos afegits.

El procés català és un mirall perfecte per observar aquesta lògica. El present autonòmic menystingut i menyspreat per la promesa d’una futura república que ni hi és ni se l’espera o pel passat d’una Catalunya esplendorosa i mononacional que des de fa temps només existeix als llibres d’història, i no pas a tots. Això si parlem del sobiranisme. Però si posem la mirada sobre el constitucionalisme, les coses no són gaires diferents. També en aquest bàndol se sacralitza el passat, la transició posem per cas, o es fantasieja amb un futur on l’independentisme és derrotat i rendit sense condicions. I entre aquestes solucions plantejades en termes absoluts, i vinculades al futur o al passat, queda atrapat el present, que acaba convertit en terra de ningú tot i ser la parcel·la que, ben treballada, hauria de procurar-nos satisfaccions i millores progressives, que no pas absolutes i immediates.

Afortunadament, els reaccionaris i els revolucionaris d’avui dia ho són de pa sucat amb oli i tot comença i acaba en paraules

A la resta d’Espanya, on predomina l’agenda política més clàssica d’arrel ideològica –dretes i esquerres, per entendre’ns–, també van coixos de la mateixa cama i la campanya electoral de Madrid ho ha fet evident a la pornogràfica manera. La discussió política segrestada també pel passat o pel futur. Del passat es va a cercar la terminologia guerracivilista dels anys 30, la idealització d’una segona república que fou un desastre o l’homologació i blanqueig del franquisme criminal, tot depenent de quin partit és l’arqueòleg que grata la memòria.

I del futur se seleccionen escenes impossibles. Com és el cas d’una Espanya sense immigrants, de ma dura, amb dones de nou submises i pa i toros per a tothom, si parlen els blaus, o una altra convertida en un paradís socialista a la terra, si parlen els vermells. El present, com a Catalunya, no serveix, i tot queda fiat a recuperar el passat o conquistar el futur.

Naturalment, tot això no passa perquè sí. És necessari que hi hagi un diagnòstic pessimista sobre el present que sigui prou compartit. I és imprescindible també que, a banda de compartit, a aquest diagnòstic l’acompanyi la convicció que es tracta de quelcom estructural, sense solució possible, impossible de capgirar.

Arribats aquí és quan els reaccionaris i els revolucionaris disposen del seu moment de glòria i poden fer-se els amos del discurs. Sense esperança, només els viatges al passat o al futur poden proporcionar-nos passaports de benaurança. I així és com acabem instal·lats en el sense sentit i havent d’escoltar una barbaritat rere l’altra, com va succeint darrerament a totes les campanyes electorals.

Afortunadament, els reaccionaris i els revolucionaris d’avui dia ho són de pa sucat amb oli i tot comença i acaba en paraules. Almenys de moment. Han contaminat el to de la conversa pública, convertint-la tota ella en un fangar, però encara no són prou perquè puguin traslladar els seus discursos a la irreversibilitat dels fets sense haver de matisar-se o rectificar-se. A més a més, tenim institucions prou fortes per aguantar els embats d’aquells als quals ha deixat d’importar-los el present i, per tant, nosaltres.

Però això no ha de ser forçosament així per sempre. Dependrà dels reformistes, si n’hi ha, i del que siguin capaços de fer per millorar un present que, efectivament, ha deixat de ser suportable per a massa gent. I si això és així, amb quin argument pots convèncer ningú perquè no s’emmiralli en la farsa d’un passat falsejat o en l’estafa d’un futur impossible que li ofereixen els reaccionaris i revolucionaris?

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram