Jo soc un fervent defensor del comerç de proximitat. De fet, ara actuo per convicció, però durant molts anys ho vaig ser per nassos perquè, en un poble petit com el meu, el concepte de proximitat ve de sèrie. I, en el meu cas, encara més, ja que vaig néixer literalment a dalt d’una botiga, la drogueria que tenia el meu avi ubicada als baixos de casa.
Molts dels meus records de la infància tenen a veure amb moments viscuts en aquella botiga que apel·len als 5 sentits: l’olor de Varon Dandy que veníem a granel amb un mediador que en lloc de centilitres mesurava en unces, el soroll de la campaneta que sonava quan s’obria la porta, el gust del pa amb vi i sucre que em preparava mon iaio per berenar, la textura de vellut del paper estampat de les parets i els colors dels pots de pintura amb noms suggeridors com “Rojo rubí”, “Verde pradera”, “Gris perla” o “Amarillo oro”.
Quan vaig venir a viure a Barcelona vaig començar a freqüentar els supermercats i alguns centres comercials, però seguia fidel a la botiga de barri, sobretot als anomenats colmados –els que més m’intrigaven eren els que es presentaven com a “ultramarins”, perquè m’evocaven a trepidants històries d’aventures en llocs exòtics per aconseguir una llauna de pebrots–, però també comprava a les sabateries, papereries, llibreries, estancs, botigues de discos i boutiques de moda. Era jove i em permetia ser promiscu sense cap remordiment, combinant el pragmatisme dels súpers amb el tracte personalitzat dels petits comerços, però tot a un radi màxim de tres carrers o dues parades de metro.
Ara que soc més gran i tinc la meva pròpia família i el meu propi cotxe, de tant en tant amplio fronteres i m’atreveixo a sortir de la ciutat per anar a comprar en grans superfícies comercials. Quan ho faig, tot i que no visc en una casa amb jardí ni en una caravana, tinc la sensació d’estar dins d’una pel·lícula de Hollywood. Malgrat que no hi vaig a jugar a les bitlles ni em prenc un batut amb nom d’estrella de cinema, l’experiència és igualment apassionant i, sobretot, còmoda. Caminant pots anar d’un hipermercat a una hamburgueseria, d’un espai de jocs infantils a un gran comerç de bricolatge o d’una cadena de moda a una petita botiga de videojocs de segona mà, a més de posar gasolina, veure una pel·lícula al cinema o portar roba a la tintoreria.
Potser tot plegat és una fake news provocada per incentivar la compra anticipada de torrons, aspiradores sense cable i videoconsoles d’última generació
I això és el que vaig fer l’altre dia. Com si fos un dels personatges de Weeds, Modern Family o Desperate Housewives, em vaig adreçar al polígon Les Salines de Sant Boi per comprar, amb tot el glamur que requeria l’ocasió, un pot de pintura y lo que surja. Hi havia molt poques places lliures a l’aparcament i tothom sortia amb els carros carregats fins a dalt. Per evitar malentesos entre els clients, tot estava decorat de Nadal, i jo, amb un pot d’“Azul danubio” a les mans al final d’una cua immensa de compradors compulsius, no entenia res fins que vaig ser conscient que era el Black Friday, és a dir, el divendres més llarg de l’any.
Va ser llavors quan vaig tenir una premonició, una mena de flashforward en la qual jo interpretava el personatge d’Arnold Schwarzenegger a la pel·lícula Jingle All the Way buscant desesperadament un Turbo-Man el dia abans de Nadal i la figura d’acció estava esgotada a totes les botigues de joguines, centres comercials i, fins i tot, als comerços online. Només en quedava un exemplar a l’eBay, pel qual demanaven més diners que els que té l’emèrit a Suïssa. I jo suava, m’estirava els cabells i plorava fins que em convertia en Rambo i cridava: “No em sento les cames!”.
Tota la culpa la tenen les notícies aterridores que apunten un Nadal en el qual les compres s’estan disparant per sobre de l’era prepandèmia, justament en un moment en què diuen que estem patint problemes de subministrament derivats de l’escassetat de matèries primeres, manca de xips i semiconductors, i també dificultats en el transport i la logística.
Potser tot plegat és una fake news provocada per incentivar la compra anticipada de torrons, aspiradores sense cable i videoconsoles d’última generació, de la mateixa manera que els conspiranoics asseguren que hi va haver una campanya orquestrada entre les empreses de vigilància i els mitjans de comunicació per obligar a instal·lar alarmes a mansalva davant la presumpta allau d’habitatges ocupats.
Lo saben todo de ti, deia el títol d’un espectacle del mentalista Anthony Blake. Doncs si és així, ja no caldria fer l’esforç d’escollir les compres i regals de Nadal. Que els algoritmes ens diguin el que ens agrada a nosaltres i als nostres familiars i amics, i que facin ja directament l’encàrrec, a veure si així hi arribem a temps i, de pas, encertem per fi el regal de la tieta, que, quan obre el paquet, sempre fa cara d’“està bé, però…”.
