L’empresonament del cantant Pablo Hasel va donar lloc a nombroses protestes i, durant diverses nits, també a enfrontaments entre manifestants i policia. Van tornar a Barcelona, i a moltes altres ciutats de Catalunya, les barricades de foc, les corredisses i també les persones ferides. En alguns casos, ferides de gravetat, com la noia que va perdre un ull per un impacte d’un projectil de foam que hauria d’haver estat disparat per sota de la cintura, segons el reglament.

Algunes escenes recordaven la tardor del 2019, amb les protestes postsentència i l’anomenada batalla d’Urquinaona. Ara el motiu era un altre, el context és molt diferent i la intensitat i l’extensió han sigut menors. I hi ha hagut novetats significatives, com els saquejos de comerços. Però és fàcil trobar-hi un fil de continuïtat, perquè són dos episodis amb característiques, protagonistes i ubicacions força semblants.

El context polític en què s’encén l’espurna és el mateix, salvant totes les distàncies. Un Estat en un procés de degradació i involució democràtica, en el qual l’exercici de drets fonamentals és tractat, cada vegada més, com un afer penal. La causa principal d’aquesta involució són les reformes legislatives, com la llei Mordassa, aprovades majoritàriament pel PP però que el govern PSOE-Podemos no ha revertit. En bona part és l’herència enverinada de la darrera etapa de la lluita contra ETA, quan es va generalitzar una doctrina “antiterrorista” expansiva. Però no és qüestió, només, de lleis: un dels factors principals d’aquesta involució és l’actitud cada cop més reaccionària del poder judicial, que s’ha expressat en el cas del Procés amb molta cruesa, però que també afecta altres causes.

Però a més d’aquest context polític de retallades de drets, hi ha un context social que cal tenir molt en compte si volem entendre el que passa. Les generacions més joves són les que pateixen més la precarietat i la manca de perspectives. I la crisi del coronavirus ha agreujat encara més aquesta divisòria, que és social però també generacional, entre els que tenen una estabilitat laboral i vital i els que viuen en la precarietat i la incertesa, sense perspectives de sortir-ne. Ara, amb l’atur juvenil disparat, les universitats tancades i els espais de socialització del jovent clausurats, la situació encara s’agreuja més. Nombrosos estudis mostren que els joves, tot i que en termes de salut estan poc afectats, són els que estan pagant un peatge econòmic i psicològic més elevat per aquesta crisi.

El discurs moralista o, pitjor, el de criminalització del jovent no ofereixen cap solució

Tot això, evidentment, no és debades. Quan a més de vulnerar drets com la llibertat d’expressió es permet que creixin les desigualtats, es castiga especialment el jovent i se li tanquen les portes vitals és habitual que hi hagi esclats de protesta molt disruptiva. I, de vegades, que derivi cap al vandalisme i la violència. Ho hem vist abans en moltes altres ciutats del nostre entorn: perquè tot i que Barcelona (la Rosa de foc) té una llarga tradició de barricades i protesta dura, no és pas una excepció. Londres, París, Milà, Atenes, Los Angeles i moltes altres ciutats han viscut episodis semblants als de Barcelona, i sovint de molt més abast.

Davant d’aquesta realitat, el discurs moralista o, pitjor, el de criminalització del jovent no ofereixen cap solució. Pot ser útil políticament per a alguns partits d’ordre, o pot reconfortar sectors socials que se senten amenaçats per aquesta inestabilitat. Però no soluciona res. Seria molt més útil acabar amb les vulneracions de drets fonamentals i reformar la legislació i el poder judicial. I, sobretot, afrontar problemes de fons, com l’atur juvenil, la precarietat laboral i fenòmens com la segregació i l’abandonament escolar del jovent que generen el caldo de cultiu per a aquests esclats.

D’altra banda, però, l’experiència històrica també ens assenyala una altra realitat. Aquests esclats puntuals de ràbia, que es transformen en episodis d’aldarulls al carrer que duren uns quants dies, rarament serveixen per canviar les coses. I, de vegades, poden ser contraproduents per als moviments socials, perquè els allunyen de sectors que podrien ser aliats. La història de molts moviments transformadors, tant dels que han tingut un cert èxit com dels que no, ens demostra que l’organització, la constància i l’estratègia són elements fonamentals. Per això, la idealització de les barricades, que sovint generen una certa fascinació estètica (riot porn, se’n diu en anglès), tampoc no fa cap favor als moviments ni als seus objectius.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram