El dubte plana. Quina serà la concreció del model econòmic i fiscal en les polítiques públiques del nou Govern de la Generalitat de la 13a legislatura? Quin serà el model de serveis públics respecte de les externalitzacions? Cap a qui i cap a on s’adreçaran les mesures de rescat econòmic? El compromís expressat pel president Aragonès de complir l’acord amb la CUP-Guanyem, amb mesures concretes de base anticapitalista, es manté amb ferma paraula, però el fet que hagi nomenat un conseller d’Economia de perfil clarament neoliberal, a proposta de Junts, obre tots els interrogants i alertes. Des del carrer i des de la institució cal estar vigilants a les decisions. Des del carrer no s’ha parat mai de fer-ho: les plataformes i moviments a favor dels serveis públics i d’una economia alternativa treballen incansablement, governi qui governi. Les lliçons de la pandèmia no poden ignorar-se i seria un greu error intentar rescatar l’economia aplicant les fórmules que ja s’han demostrat ineficaces. Aquests dies mateix, amb la flexibilització de les normes preventives, són moltes les convocatòries de mobilitzacions en defensa dels serveis públics, i també en defensa de les pensions dignes. Les de les pensions apunten l’Estat, contra un Pacte de Toledo absolutament impropi d’un gobierno que s’autoanomena progressista. Les dels serveis públics apunten clarament la Generalitat. Les mobilitzacions mai s’han aturat, malgrat les restriccions, especialment les d’emergència, antirepressives i contra els desnonaments. De mica en mica l’organització i la veu popular recupera altra vegada el carrer.
Sovint es vol fer creure que és indiferent quina opció o model econòmic s’esculli, que totes són vàlides, com si es tractés d’escollir entre una carta de colors. Però no és així. Les opcions neoliberals no serveixen per rescatar l’economia i la vida de totes, ni serveixen per salvar el clima i el planeta. Ja ho hem pogut comprovar durant molts anys i no és gens intel·ligent tornar a aplicar les fórmules que ja s’han demostrat fallides. El capitalisme és depredador i s’alimenta de rebentar els drets de la majoria per sostenir els privilegis d’una minoria. No només és un sistema injust, sinó que és ineficaç, i en comptes d’aconseguir que cada vegada hi hagi més persones al bàndol de la riquesa aconsegueix tot el contrari.
No pot ser que allò que és essencial per a la vida depengui del mercat i de l’especulació del capital
El que es faci al Govern i al Parlament, ara que comença un nou cicle, determinarà el present i el futur del país i de les nostres vides. I no serà el mateix país ni les mateixes vides si les decisions es prenen amb una perspectiva neoliberal o amb una perspectiva anticapitalista. Fa dies, des del nostre mitjà públic de televisió, TV3, es va emetre un contundent documental a Sense Ficció que ho exemplificava amb rigorositat, en el cas de les elèctriques. L’objectiu del sector públic és servir els drets de les persones. L’objectiu del sector privat lucratiu, no social ni comunitari, és servir-se de les persones i dels recursos per acumular beneficis i augmentar les fortunes de les oligarquies. Així que no, no serà el mateix. No serà el mateix si ara trinxem el territori plegant-nos als interessos dels grans oligopolis de l’Ibex que si planifiquem i impulsem una transformació econòmica arrelada, al servei de la gent, de la seva sobirania, i assumint els reptes climàtics que té el país i el planeta. Tampoc tindrem el mateix país ni les mateixes vides si afrontem l’habitatge com un negoci per a protegir els interessos de bancs, fons voltors i grans tenidors que si l’abordem com un dret bàsic a defensar. No serà el mateix, ni per al present ni per al futur, invertir en fortunes privades o invertir en serveis públics per a tothom. No serà el mateix futur, especialment per als infants i joves a qui les crisis econòmiques, climàtica i ara la pandèmia estan deixant un present i futur incert, de risc. No serà el mateix deixar la gestió dels subministraments bàsics per fer-hi negoci o per garantir drets, ni fer polítiques educatives segregadores que fer-les inclusives. Ni, en definitiva, posar al centre de la política el capital o posar-hi la vida de totes.
I en aquesta disjuntiva hi ha un element puntal. Els serveis públics. Els serveis públics són un dels pilars fonamentals per avançar cap a la igualtat d’oportunitats i d’accés als drets bàsics, sense deixar ningú enrere. Són estructura de república i llibertat. Ja ho sabíem, però la pandèmia encara ho ha fet més evident. I no pot ser ni que en faltin o no siguin de qualitat ni que les condicions laborals de les persones que els sustenten siguin precàries. Ni pot ser que aquests serveis no siguin de gestió pública. No pot ser que allò que és essencial per a la vida depengui del mercat i de l’especulació del capital. Per això cal blindar aquells serveis que ja són de propietat i de gestió pública, així com recuperar la gestió pública i comunitària de tots aquells que ara són gestionats per empreses que busquen enriquir-se a costa d’allò que és vital per a totes i tots. I això hauria de ser possible fer-ho tant als ajuntaments com a la Generalitat, massa experta en externalitzacions i retallades des de l’època de Mas.
Per això, en aquest nou cicle que comença, el model compta. El servei al país per fer possible avançar en drets nacionals i en drets socials s’ha de produir alhora en els dos eixos, i alhora des dels dos àmbits motor: des de dins i des de fora de les institucions.
