Víctor Porres

Fa temps que resten invisibles al pas dels vianants. Semblen ànimes en pena, testimonis postapocalíptics d’un passat no tan llunyà. Víctimes dels vertiginosos canvis tecnològics amb què hem encetat el segle XXI i en els quals alguns anem tan perduts com Charles Chaplin intentant cargolar a temps les peces de la cadena de muntatge a Temps moderns.

Si no és per entonar un fado, és recomanable evitar la nostàlgia, perquè mentre pensem en allò que s’ha perdut ja ens han pispat el que hauríem d’haver viscut. Però les cabines telefòniques, ara que ja tenen data de caducitat –com els iogurts o els replicants–, es mereixen un reconeixement als serveis prestats. Són una icona de tota una època: prop de 100 anys parlant a distància gràcies al fil infinit, des de la invenció del telèfon fins al seu ocàs amb l’ús massiu d’aquest aparell unplugged multiús que actualment portem tots a la butxaca o a la bossa.

Les cabines estaven sentenciades amb l’aparició del mòbil igual que les màquines d’escriure van començar a tremolar veient com les impressores desterraven el típex de per vida o els carrets de fotos no eren benvinguts a les noves càmeres digitals. No hi amnistia possible: abans d’acabar l’any, les prop de 15.000 cabines que hi ha a tota Espanya desapareixeran com un d’aquells amors d’estiu que et marquen de per vida, almenys fins que arriba l’amor de tardor. Diuen que, amb una mitjana de només una trucada a la setmana, aquests dinosaures d’alumini ja no són productius i cal exterminar-los abans que els grafits i els adhesius amb anuncis els acabin camuflant del tot. Però costa acomiadar-se d’aquests emblemàtics tòtems com si res.

Durant anys, les cabines han servit per a la que era la seva missió principal: trucar per telèfon amb una certa intimitat i protegits de les inclemències del temps. Si no tenies telèfon o estaves lluny de casa, amb unes monedes podies canviar el món. Si més no, el teu món. Les cabines han estat testimonis d’interminables converses entre nuvis o amants –penja tu; no, tu; no, tu–, d’històries de la puta mili narrades amb el petate a l’esquena i d’escenes d’escalfor familiar a través de l’auricular, sovint de cobrament a destinació.

Quan no existien els mòbils, una cabina podia resoldre’t la vida. Podia ser l’oportunitat per aconseguir una feina, una via per demanar auxili o, simplement, un recurs útil per avisar els amics que arribaves tard a sopar. Acomplien, en part, les funcions de l’actual WhatsApp, però sense emoticones, ni gatets dient-te “bon dia” ni el negre superdotat. Fins i tot es podien enviar missatges telegràfics sense pagar: un to i penjo és que estic bé; dos tons i penjo és que no m’espereu desperts; tres tons i penjo és que he perdut la cartera i m’haureu de venir a buscar…

Abans d’acabar l’any, les cabines desapareixeran com un d’aquells amors d’estiu que et marquen de per vida

Les clàssiques cabines integrals també eren un refugi quan plovia i no hi havia sostre a prop, i un reservat per a parelles sense cotxe i sense vergonya. Sovint feien d’oficina, d’espai d’intercanvi de tota mena de mercaderies il·legals i, fins i tot, de canviador de roba, i si no pregunteu-ho a Superman. Per a l’Agent 86 eren una porta secreta d’accés al quarter general de Control; per a l’exsogra del Banderas, un refugi on defensar-se dels terribles ocells de Hitchcock; i per al personatge de José Luís López Vázquez a La cabina, una trampa mortal que ha provocat malsons a més d’una generació.

Mentre la majoria de les cabines que segueixen dempeus a pobles i ciutats estan condemnades a convertir-se en ferralla, n’hi haurà algunes d’afortunades que encara tindran una segona oportunitat per tornar a esdevenir punt de referència dins de l’ampli repertori del mobiliari urbà. Aquest és el cas de l’última cabina amb sostre, portes i recobriment de vidre que queda actualment a Barcelona, la 8595-A, situada al carrer del Lledoner, 2, al barri de Sant Genís dels Agudells. Bé, ara ja no és allà perquè el passat mes de març, amb tota la solemnitat que requeria l’ocasió, una brigada del Districte d’Horta-Guinardó va procedir a la retirada i posterior trasllat a un dipòsit municipal amb l’objectiu de rehabilitar-la i convertir-la en un punt d’intercanvi de llibres, que s’instal·larà pròximament a la plaça Meguidó.

La “bibliocabina” serà una realitat gràcies a l’acord entre Telefónica i l’Ajuntament de Barcelona, però la idea no és de cap dels dos, sinó dels veïns, que responent a una consulta sobre els usos d’aquest vestigi de la telefonia fixa i collada a terra van decidir-ne aquest futur entre les diverses propostes que s’hi van presentar, descartant-ne d’altres com que es convertís en un telèfon del civisme o del 112, o bé que fos un punt wifi.

Precisament, aquests són els principals destins que els espera a les poques cabines supervivents en altres ciutats: esdevenir punts d’informació, d’accés públic a Internet o de recàrrega. Ara bé, ha de ser humiliant veure com passes de ser una autosuficient cabina telefònica, amb el teu propi número i aparell, a un simple servidor de corrent perquè es carreguin les bateries dels responsables de la teva extinció: aquells mòbils que van començar sent un telèfon sense fils i han acabat esdevenint una insaciable màquina multiserveis.

Vista l’enorme dependència que tenim actualment dels mòbils, potser una altra solució per reciclar les cabines seria col·locar-hi una vitrina antipànic amb un telèfon al 100% de bateria a dins, un martell i un cartell que digui: “Trenqueu el vidre en cas d’emergència”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram