El costum és el pitjor enemic de l’independentisme. Amb el temps hem anat acostumant-nos a tot. Als insults, a les difamacions, a la repressió, a les presons, a l’exili, al que faci falta. Ens ho anem col·locant tot a les espatlles, fem alguna ganyota de desaprovació perquè déu-n’hi-do, i continuem avançant plens de fatiga, amb la llengua fora i amb una de les pells més dures de la capa de la terra.

Un d’aquests hàbits que ja hem assumit és la vinculació del moviment independentista amb la violència. No és nou. Però ara sembla que tornen a arremangar-se de veritat per aconseguir lligar els dos conceptes. Ho vam patir dilluns, amb les detencions. Ho vam llegir dimarts, amb totes les portades del règim. I ho vam veure ahir, al Debat de Política General del Parlament.

Lorena Roldán va pujar al faristol i, adreçant-se a Torra, va aprofitar l’ambient d’aquests dies per tornar a relacionar l’independentisme amb el terrorisme d’ETA. Però no només això. Aquest cop hi va haver un pas més, l’atac encara va ser més precís del que sol ser: Roldán va mostrar-li al president de la Generalitat una foto concreta, la de l’atemptat de la banda a Vic, mentre li anava escopint que sou això, voleu això, no condemneu això, goma 2, Terra Lliure, Otegui.

Després que se li atribuïssin 10 cadàvers, l’independentisme no va aixecar-se en bloc, no va dir prou, no va abandonar la cambra

I mirin vostès si la nostra pell és dura que, després d’aquesta lamentable escena, després que se li atribuïssin 10 cadàvers en un Debat de Política General, l’independentisme no va aixecar-se en bloc, no va dir prou, no va abandonar la cambra, no va deixar el feixisme sol amb la seva misèria. Res. Amb l’excepció d’alguna protesta, tothom es va quedar allà on era, empassant-se la maldat més malaltissa, normalitzant-la, fent-la plausible. A ningú li va passar pel cap que ja n’hi havia prou, perquè fa temps que poques coses ens passen pel cap. Ni tan sols dignificar-nos, de tan destruïts com ens han deixat.

Roldán és impresentable, i tant, però nosaltres no sabem ni què som. Què en queda, de nosaltres? Què ens han fet, que ni tan sols sentim una punxada a l’estómac quan ens perfora la malícia? I, lligat a això, ¿què en podrem fer, de la sentència, quan la tinguem a les mans? Ara mateix, amb el costum i la pena devorant-nos, sembla que ben poca cosa. Almenys, políticament.