L’antic Happy Park del carrer Comtes de Bell-lloc, al barri de Sants de Barcelona, ja no és park ni és happy. I, segons com acabin les coses, ni tan sols hi quedarà l’imponent edifici industrial creat el 1925 per acollir la fàbrica Germans Climent.
Els crits i les rialles dels nens ja fa un parell d’anys que es van apagar del tot. Els gestors del que va ser el primer xiquiparc de Barcelona no van poder fer front a l’augment del preu del lloguer d’un espai que, malgrat que continuava sent tot un referent de les famílies del barri per a celebracions d’aniversaris multitudinàries i un remei infal·lible en dies de pluja per desbravar les criatures passades de voltes, es veu que ja no els sortia a compte.
Desconec si la demanda del mític parc infantil havia baixat pel descens de la natalitat o pel canvi d’hàbits dels xiquets, que potser prefereixen excavar forats al Minecraft o fer el bèstia a l’Animal Jam en lloc de jugar de manera tradicional a llançar-se boles de plàstic –amb més o menys mala llet– i enfilar-se a plataformes tan altes que acceleren el ritme cardíac dels pares com si els seus fills practiquessin puenting.
La nova vida destinada al Happy Park és, en realitat, la mort, perquè volen ubicar-hi un tanatori. Però no un tanatori gran, lleig i fred, sinó un espai de vetlla acollidor, més death friendly, perquè ja és prou dur haver d’acomiadar-se definitivament d’algú per viure-ho com si estiguessis en una de les cues d’un cinema multisala, en la qual l’olor de crispetes ha estat substituïda per l’aroma de flors i fusta, molta fusta.
En aquest nou tanatori enrotllat, perquè l’últim comiat sigui més empàtic potser canviaran el to de les cerimònies i la banda sonora aparcarà els hits fúnebres habituals –Ave Maria de Shubert, El cant dels ocells de Pau Casals, La vall del riu vermell…– per altres himnes a la vida i a la mort, com I wanna live de Ramones, Highway to hell d’AC/DC, Stayin’ alive de Bee Gees, Another one bites the dust de Queen o, si m’apures, El muerto vivo de Peret.
En qualsevol cas, la mort, com més lluny, millor. Perquè a ningú ens agrada que ens recordin que l’inevitable destí final de la vida és l’expiració. The End. Kaput. C’est fini. Se acabó lo que se daba. Game over. Adeu, Andreu!
I aquesta és la tendència. No a morir-se, sinó a evitar la proximitat de la mort. Not in my neighborhood, com anomenen els anglosaxons el fet de rebutjar tenir a prop qualsevol equipament molest, ja siguin tanatoris, centres d’atenció a persones drogodependents, cuines industrials, hospitals, presons, clubs de cànnabis, prostíbuls o menjadors socials. Volem que una catifa enorme amagui les veritats incòmodes de la nostra societat, que aquesta estora estigui prou lluny de la nostra rutina diària per no pensar-hi i que algú s’encarregui d’escombrar cautelosament el que no volem a prop.
Volem que una catifa enorme amagui les veritats incòmodes de la nostra societat
Però, per molt que no vulguem tenir-la present, la mort és natural. I també és un negoci. Un tràmit desagradable i incòmode, però necessari en la mesura que algú s’ha de fer càrrec de fer-nos desaparèixer del tot –no temporalment, que això és feina del Mago Pop– i de la manera menys traumàtica possible per als amics i familiars. Al que se’n va no l’afecta perquè ja tant li fa si la corona dels cosins és més gran que la dels germans o si l’han maquillat tan bé que sembla més guapo que en vida. Millor ser el Fary viu que Brad Pitt difunt!
La mort, tot i que intentem enganyar-la reptant-la als escacs –o al rummy, en la paròdia d’El setè segell de Woody Allen–, sempre guanya i estaria bé que ens ensenyessin a conviure amb aquesta resignació que tant ens costa acceptar. Està clar que, a la vida, el principal protagonista és un mateix i, per tant, és l’últim personatge del repartiment que ha de deixar d’existir, perquè, si no, s’acaba la pel·lícula i les possibles seqüeles de la franquícia personal. I aquí no val buscar un altre actor per interpretar el mateix paper. No hi ha covers possibles!
De fet, diuen que, al final de la vida, just quan la parca s’apropa arrossegant la dalla sobre les rajoles del terra amb aquell soroll insuportable que fa udolar els gossos a centenars de kilòmetres, se’t projecten els records més ancorats a la memòria a mode de pel·lícula. Jo només demano que, quan arribi aquest moment, no sigui un vídeo coreà de TikTok, ni tampoc un film de la Isabel Coixet emès per La 2 amb comentaris d’àudio per a persones invidents. Ja que és la darrera pel·lícula, que la dirigeixi Juanma Bajo Ulloa a mode de remake d’Airbag o els Monty Python, si encara en queda algun de viu. Ara bé, amb la mala sort que tinc segur que enganxo la Teletienda.
La veritat és que ens ho prenem tot de manera excessivament seriosa, molt especialment l’últim adeu, i hauríem d’aprendre d’altres cultures en les quals el comiat no és un conyàs, com a Ghana amb els portadors de taüts dansaires o a Nova Orleans amb les marxes dixie.
Arribats a aquest punt, i tenint en compte el dolor que causa desaparèixer d’aquest món, sovint ens preguntem per què hem de morir les persones. Possiblement, “per fer la vida important”, com deia el protagonista de Six Feet Under: com que no sabem quant de temps tenim abans del darrer badall, hauríem de fer que cada dia sigui important. Llàstima que només ens en recordem el dia que algú ens deixa i ens fa evident la fragilitat i la irreversibilitat de l’existència.
Potser tenim sort i el futur tanatori de Sants pateix una mena de poltergeist, i els visitants que vetllen els difunts senten les corredisses i les rialles de les criatures que omplien el Happy Park i això els obliga a pensar que, efectivament, cal riure més i no parar de moure’s. Perquè si t’atures, com als jocs infantils, acabes parant.
