En aquest darrer any he tingut la sort de poder visitar diferents països de religió musulmana i he conviscut rodejat al 100% de gent musulmana. Hi he viscut molt bé. M’han tractat molt bé. Ells em preguntaven de quina religió era i els semblava increïble que no en tingués cap. Diuen que allí tots són musulmans i m’explicaven que l’islam és molt bonic, a veure si m’animava. El que m’han explicat de la religió musulmana m’ha semblat molt semblant al que conec de la religió catòlica.

La religió els dóna un sentiment de pertinença a un grup i també els impel·leix a ser més generosos i bones persones encara que sigui com a imperatiu moral, cosa que a mi personalment no m’agrada. Al mateix temps, també hi he vist coses que no m’han agradat tant, com la pressió social que se sent per fer les coses d’una certa manera, a l’hora de vestir, a l’hora de relacionar-se, als rols socials que tenen els homes i les dones, i tampoc m’ha fet el pes la gran observança dels ritus i regles de l’islam sense qüestionar-ne ni arribar a plantejar-se un qüestionament del perquè. Però és veritat que és un modus operandi molt habitual de les religions buscant de crear un ordre social. Per això no m’agrada cap religió que utilitza aquesta manipulació social de donar seguretat existencial a canvi de limitar la nostra llibertat personal, però si respecto i valoro la part de les religions que fa créixer la persona i l’allibera cap a dimensions més transcendents de l’espiritualitat personal.

De fet, és un altre tema, però crec que les religions, en societats democràtiques, hauran de transitar des del messianisme religiós i moral cap a un acompanyament respectuós i individualitzat de la persona. De dir-li a la massa de gent el que ha de fer, a acompanyar a la persona perquè ella descobreixi el que ha de fer. O les religions van cap aquí o aniran llanguint a poc a poc per inadequades. Però a la majoria de religions encara els queda corda per un cert temps. Per exemple, en l’àmbit musulmà, a molts països hi ha hagut un revival de l’islam i han retrocedit en la separació d’àmbits i en un cert laïcisme. Països com Argèlia, Afganistan, Iran, Egipte, etc. han fet un sorprenent camí de ser societats obertes i modernes a tornar a un cert predomini de l’islam conservador.

En definitiva, volia dir-vos que, parlant amb musulmans, tothom m’ha criticat a Daesh (que és com ells anomenen l’ISIS o Estat Islàmic) el rebutgen obertament i no el justifiquen de cap manera. Diuen el que jo també dic, que són gent que fan actes criminals. Això és central. Que ho facin en nom de l’islam, del cristianisme, del comunisme o del capitalisme, és d’alguna manera circumstancial. Si jo hagués nascut a un país musulmà, seria musulmà. I si jo fos un criminal i visqués en un país musulmà, possiblement actuaria criminalment en nom de l’islam. Però seria un criminal i seria aquest motiu el que em motivaria a matar. Cap musulmà normal té cap desig de matar ningú ni són més violents que nosaltres. Potser no caldria ni dir-ho, però veig molta gent que no coneix directament a ningú d’aquesta fe i se’n fa una imatge a través del que els arriba.

Dit això, també crec que fa falta que els musulmans ens ajudin en el nostre intent de separar les coses i no caure en la islamofòbia. Són molt importants actuacions com els pakistanesos de Barcelona manifestant-se pels carrers de la ciutat contra els assassinats dels periodistes de Charlie Hebdo, o quan més d’un miler de musulmans van rodejar una sinagoga a Oslo per dir públicament que els volien defensar. Encara podrien fer més potser. Crec que avui, l’islam en el seu conjunt, podria llançar una fatwa contra l’Estat islàmic desautoritzant que puguin dir que el que fan sigui en nom de l’islam. Una mena d’excomulgació. Això podria tenir un cert efecte sobre els fidels musulmans que es poden sentir atrets per l’EI, perquè quedaria explicitat que no pertanyen a la gran família musulmana.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram