El cas de les escales mecàniques a la sortida del metro de Creu Coberta, que el barri d’Hostafrancs reivindica, és una gran prova d’estrès sobre l’eficiència del sistema de participació, planificació i execució d’inversions públiques a Barcelona i a Catalunya. Planejar obres que són molt costoses en diners, en afectacions i en temps, sense aplicar una estratègia que beneficiï el territori, és molt més que un error. És un luxe que no es poden permetre un país, una ciutat i un barri on encara hi ha tantes transformacions importants pendents.

No s’entén que en una actuació pública de 10 milions d’euros, que és el que costarà tot el llarg procés d’adaptació accessible de l’intercanviador de la plaça Espanya, no s’hagi tingut en compte el pes importantíssim que exerceix el metro sobre allò que hi ha i allò que passa a la superfície. I el que hi ha a la superfície, quan surts del metro Espanya per la sortida Creu Coberta és, ni més ni menys, que un barri, la porta d’entrada a un eix comercial de més de dos quilòmetres i a tot un Districte. Una porta d’entrada que, si no es corregeix l’error, queda en clar desavantatge en comparació al centre comercial Arenes.

Ens podríem enredar eternament en el debat de què o qui ha fallat en aquesta manca de previsió. Hi ha un risc evident que la confrontació política entre administracions gestionades per partits diferents s’allargui més enllà del que fora raonable, especialment tenint en compte la imminència d’unes eleccions.

El que hi ha a la superfície és ni més ni menys que un barri i un eix comercial de 2 quilòmetres

Probablement en aquest cas tothom hagi badat una mica i tothom tingui la seva part de culpa. El Departament de Territori i Sostenibilitat, encarregat de planificar i executar unes obres que sempre s’haurien de fer pensant en tots els efectes sobre l’entorn urbà; l’Ajuntament de Barcelona, per no haver intervingut directament o haver fet intervenir les entitats del barri en la fase de participació. Fins i tot és possible que les entitats no hagin estat prou atentes en el procés d’elaboració d’un projecte que tanta afectació té sobre el barri d’Hostafrancs i sobre els barris veïns. Però la qüestió és, més enllà de la polèmica estèril, si som a temps de corregir l’error. Està per veure si tots plegats són capaços d’aprofitar, encara que sigui amb una mica de retard, una oportunitat estratègica en aquest sector de la ciutat.

El cas de les escales mecàniques del metro a Creu Coberta posa tothom a prova. Examina la capacitat de l’Ajuntament per liderar una demanda veïnal i social. Qüestiona la permeabilitat del govern de la Generalitat i, en concret, del seu departament dedicat a la inversió pública en el territori, per adaptar els seus plans a allò que la societat civil reclama perquè ho considera de calaix. Aquest episodi hauria de servir també per cohesionar el moviment associatiu i veïnal, sovint acostumat a iniciatives unilaterals o no sempre ben coordinades.

Hi ha molt més en joc que el fet de disposar d’un accés de metro que sigui funcional i atractiu per al carrer de la Creu Coberta i el que aquesta via representa. S’ha de demostrar, en aquest cas, l’eficiència de la nostra democràcia local i d’un sistema de participació ciutadana que, com és evident, tenen molt camí de millora per recórrer.