Jordi Muñoz

El mercat immobiliari és una de les forces amb més capacitat d’influència en la configuració de les ciutats. La lògica immobiliària és la que estratifica i segrega la població de les ciutats en barris amb nivells de renda tan diferents. Atrau i expulsa veïns i veïnes, i és un dels factors que més influència tenen en les condicions de vida de les persones que habitem les ciutats. El preu, la tipologia i qualitat dels habitatges i les oscil·lacions i incerteses associades a la lògica cíclica de mercat determinen molt la qualitat de la vida urbana.

Per això, la tendència a l’acumulació i extracció de rendes que es produeix en aquest mercat és un factor molt important de malestar ciutadà. A la Barcelona metropolitana ho coneixem bé. Des dels anys del barraquisme, primer, fins al desarrollismo, després. De l’escassedat a la construcció desordenada, i la proliferació de barris amb dèficits de serveis i espais públics i habitatges de baixa qualitat. Després vindrien els anys de la bombolla immobiliària, la crisi posterior i les tensions actuals. Preus en creixement descontrolat que consumien cada cop un percentatge més gran de la renda de moltes famílies, escassetat d’habitatge, desplaçament de població cap a les perifèries, hipoteques abusives, precarietat perenne en el mercat de lloguer i assetjament immobiliari, sobretot als barris més atractius per al turisme.

Així, les forces del mercat immobiliari, amb la col·laboració indispensable de la justícia i (per activa o per passiva) dels poders legislatius i executius, han provocat onades successives de desnonaments, han arrossegat moltes persones a la precarietat habitacional i s’han multiplicat les ocupacions per necessitat.

Afortunadament, aquestes forces sempre han trobat resistències. A cada època hi ha hagut moviments socials de defensa de l’espai públic, de la ciutadania i del dret a l’habitatge que els han fet de contrapès. De vegades per la via directa i altres per la seva capacitat de pressió sobre les administracions.

És fonamental que les administracions es posin del costat del dret a l’habitatge

A Barcelona, el 1931 hi va haver una gran vaga de lloguers, instigada per la CNT, en què desenes de milers de famílies van deixar de pagar els seus lloguers per aconseguir una rebaixa del 40%. En els anys del tardofranquisme, els veïns i veïnes de les noves perifèries es van organitzar, sovint amb contundència, per garantir que en el creixement desordenat de noves ciutats metropolitanes es tingués en compte l’espai públic, els equipaments i el transport per tal de garantir unes condicions de vida dignes als barris. Un dels casos més rellevants de tot aquest procés fou el de l’anomenat Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet. El Pla va tenir com a un dels inspiradors l’arquitecte Xavier Valls, mort a l’atemptat d’Hipercor i recordat ara al documental ‘Perifèria’ de Xavi Esteban Casas i Odei A.-Etxearte. Molts dels elements d’aquell pla després van passar a materialitzar-se per part dels primers ajuntaments democràtics.

Durant els anys de la bombolla immobiliària van sorgir petits moviments que alertaven de la dinàmica endimoniada del mercat de l’habitatge. En esclatar la bombolla, aquests moviments es van transmutar en la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que va protagonitzar una lluita llarga i intensa contra els desnonaments, contra les clàusules abusives de les hipoteques i per garantir sostre digne a les persones que van patir les conseqüències de la crisi.

A poc a poc el problema es va anar desplaçant de les hipoteques als lloguers. L’escassetat de pisos, els increments de preus descontrolats, l’entrada massiva de fons d’inversió i els casos d’assetjament immobiliari van afavorir una nova onada de desnonaments, en aquest cas de llogaters i llogateres. El moviment per l’habitatge ho va saber detectar a temps i es va organitzar en el Sindicat de Llogaters, el qual, inspirat per les lluites passades, ha dedicat els seus esforços a combatre els desnonaments, a acompanyar les persones afectades i, també, a pressionar els governs per una regulació dels preus del lloguer. Un moviment que ha aconseguit grans victòries, però que també està en el punt de mira, com indica el judici que han patit aquests dies tres dels seus membres –entre ells el seu portaveu, Jaime Palomera–, amb peticions de tres anys de presó per accions de protesta.

Afortunadament, la voluntat de lluita es manté ferma malgrat aquestes persecucions. Si volem evitar que les nostres ciutats es converteixin en una mena de selva sense regles, amb les greus conseqüències socials que això implica, és fonamental que la ciutadania segueixi organitzada i que les administracions recullin les seves demandes i es posin del costat del dret a l’habitatge.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram