112 volcà La Palma

El volcà Tambora va vomitar les seves entranyes l’abril de 1815. El sofre va planxar a mil graus de temperatura pobles sencers, va ser l’erupció més gran de la civilització humana (de 20.000 anys fins ara). Va eclipsar la llum, va provocar pluges torrencials, temperatures molt baixes: gelades, neu… Una epidèmia de tifus va afectar el sud-est d’Europa, en molts anys es van arruïnar milers de collites, no es van poder sembrar cereals, el preu dels aliments va augmentar fins al punt que es van generar disturbis, incendis i saquejos.

L’escriptora Mary Shelley va parir el seu monstre durant els mesos tempestuosos d’aquell fet que va deixar mig món sense estiu. El seu Frankenstein és una representació variable de les pors que ens aguaiten quan ens menyspreen. El monstre és un personatge tràgic, víctima de rebutjos pel seu desig de trobar algú que l’accepti.

Algunes criatures aprenen lliçons brutes, inhumanes, que cuinen l’enfrontament jugant amb les desgràcies, que inventen enemics i sembren odis amb paraules lletges. Aprofiten l’espectacle perquè, com deia Guy Debord, el xou compleix la funció equivalent a la religió apocalíptica que es donava (i se segueix donant) en àmbits foscos, propis de l’edat mitjana. Tals escenaris, sovint polititzats, porten a certa gent a un pas de convertir-se en la mà venjadora que destrueix allò que troba al seu pas; com en aquestes protestes, amb ideologia o sense, desenfocades, desorientades, que acaben generant actes vandàlics, fronts violents. Això no és obra de nois, sinó de comunitats hostils (i indiferents) que es nodreixen de la frustració i la trista salut d’un món limitat que busca el càstig com a alleujament.

A l’illa de la Palma, el moviment ecologista va denunciar el 2019 la negligència política i la incapacitat tècnica en la gestió dels seus residus i abocaments il·legals, un motiu de vergonya per a una illa que és Reserva de la Biosfera.

La història de la naturalesa prossegueix per molt que li demanem permís, per molt que l’egoisme d’alguns segueixi apressant catàstrofes. Una vida tan òrfena de sentit, com diu Joaquín Araujo. Veus expertes ens informen que hi ha un 33% de probabilitats que es produeixi un esdeveniment com aquell al llarg del nostre segle. Es comenta que molts es deuen a l’atzar; però hi ha dades que parlen d’estudis recents que van passar desapercebuts perquè la pandèmia era la prioritat que centrava l’atenció. Una conclusió per aquests greus successos és que es necessita una vigilància de més llarg termini, i més prevenció, que segueix sent la solució (en els incendis de boscos s’ha tornat a demostrar), per molt que es parli de sostenibilitat.

“Sense llamps i sense camí, la terra gelada oscil·la cega enfosquint l’aire sense lluna”. Un vers de Lord Byron en el poema Foscor, a propòsit del Tambora.