El confinament ha estat horrorós, però alguns discursos que l’han acompanyat no han estat gaire millors. Tot el bonisme al voltant del món que ve, per exemple. Fa setmanes que es pregona aquest nou món anomenat ‘nova normalitat’ i que l’únic que busca és normalitzar, valgui la redundància, una regressió en gairebé tots els àmbits de la nostra vida.

N’hi ha que han venut el concepte –i fins i tot el virus– des d’un punt de vista enèrgicament optimista, i s’han escarrassat a pronosticar un futur millor, amb una societat més solidària, més madura, entregada al benestar dels altres i amb una llista de valors renovada i sana. Asseguraven que l’episodi pandèmic ens faria corregir moltes percepcions, i que en sortiríem havent après a discernir què és important i què no en aquesta vida.

Bé, no hem arribat ni tan sols a la fase 3 d’aquesta operació sortida i ja podem endevinar per on van els trets d’aquesta nova normalitat. Els trets van per on han anat sempre. Els trets van a la cultura i a l’educació, que seran els últims a incorporar-se a aquesta preuada nova normalitat. La resta, paraules i bones intencions.

Per davant de tot hi haurà sempre la pela barata a la butxaca, el turista a la gandula i el hooligan a la graderia

Potser sí que hem canviat les prioritats, però no totes. Les que tenen a veure amb la cartera continuen intactes; per davant de tot hi haurà sempre la pela barata a la butxaca, el turista a la gandula i el hooligan a la graderia. L’educació pot esperar, ens l’haurem de mirar molt bé abans de reactivar-la, i la cultura que faci el que bonament pugui a les xarxes socials.

Hem estat així tota la vida i un virus no ens canviarà. Mentre posem catifes vermelles a Tebas i ja intentem agendar partits amb públic, prenem decisions en l’àmbit educatiu amb una lentitud exasperant. I mentre obrim les fronteres i airegem les botigues de souvenirs, som implacables i freds amb un teixit cultural a qui només li faltava un retorn implacable i fred.

La nova normalitat és una carrossa que ja té aires de carbassa abans de les dotze campanades. Més enllà d’actituds individuals admirables, el país que tenim avui és el mateix país que teníem al febrer.

Exactament el mateix. Amb les seves virtuts i les seves misèries. I una d’aquestes misèries és el poc valor que, com a societat, donem al que realment pot fer possible una nova normalitat: l’educació i la cultura.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram