Qui parla malament pensa malament. Aquesta sentència argumenta una llei de la psicopedagogia que planteja que el pensament és un ens vital que permet la convivència humana. Pensar, sigui de la manera que sigui, ens condueix irremeiablement a actuar. Aquesta és la qüestió: fem segons pensem. Però també pensem segons mirem. Per això hi ha qui ens preveu sobre les deformacions, aquest excés per observar les coses d’una única manera sense tenir en compte altres formes de comprensió. La mirada és una operació biològica com ho és la respiració. Que existeixin diferents maneres de veure no és dolent, ja que és la realitat que ens toca, el mal són les males mirades. Maslow va advertir que quan l’única eina disponible és un martell, tot problema comença a assemblar-se a un clau, i això no és bo. Aferrar-se a una única idea és un parany del pensament egoista que ens pot conduir a l’error. Fa falta més d’una eina per créixer; la flexibilitat i el matís són necessaris per resoldre problemes i, de tant en tant, fins i tot serà aconsellable canviar l’angle de visió.

Per tenir la raó cal un requisit imprescindible i és que gairebé tothom estigui d’acord amb allò que s’exposa. Per això és tan difícil arribar a una veritat comuna. Per exemple, hi haurà consens per acceptar que l’acumulació de riquesa s’alimenta, assíduament, de la pobresa i dels baixos salaris? Abans s’acceptava com una “injustícia” aquesta situació de partida: una classe social rebaixada a ser la gran víctima en els moments més crítics. Però tot canvia i ara, mentre s’oculta la posició de classe, es pretén amb afany que tot passi a ser fruit de la responsabilitat personal, i és llavors quan cada un llencem les culpes del que passa als altres, una patologia de la fraternitat molt encoratjada per alguns: el pitjor són els menyspreables, aquells que no s’han esforçat prou, els invisibles, els inútils, els insolvents, els sobrants… Dedicar recursos a qui no aprèn ni vol aprendre és inútil, diuen. La prescindibilitat segueix ascendint en l’escala humana gràcies a la particular percepció d’un sector.

Lamentablement, en el nostre context social se segueix donant la màxima credibilitat als que sustenten l’èxit basat en els cànons del triomf que van dissenyar els poderosos, com ara els banquers. No obstant això, hi ha gent senzilla que comprèn certes situacions gairebé millor que aquests “excel·lents”, i no perquè tinguin cap poder, sinó perquè poden intuir la classe de món en què vivim, com ara els pensionistes.

És una qüestió de mirades. Tornant a l’anterior, la pobresa infantil és la causa principal del fracàs i l’abandonament escolar. És en això on tant la societat com les seves institucions haurien de posar el seu punt de mira i no focalitzar-se tant en el rendiment per se. Ens trobem a la cua dels col·legues europeus tant en índexs històrics de pobresa com a quant afecta aquesta situació als joves del nostre país. Un aspecte destacable per penós, és com aquesta infància i adolescència interioritza la marginació i s’apropia d’una etiqueta que li ha estat injustament imposada. Tot contrasta amb els criteris pedagògics que s’apliquen en els centres d’excel·lència per a les minories d’elit, on resulta fonamental propiciar un entorn favorable de motivació per a l’èxit; tot el contrari a aquesta transmissió intergeneracional d’exclusió que apunta diverses raons sobre el carreró sense sortida de milions de persones. Realment els obstacles orbiten sobre un procés de desqualificació, com comenta Manel Castells, una problemàtica complexa on es podria admetre una regressió dels drets humans.

Hi va haver una època, ja passada, on s’aconseguien èxits a força de mobilitzacions, on es demostrava com la gent confiava els uns als altres. Sí, les mirades bones s’han d’esforçar fins a la sacietat per trobar l’aprovació general, com aquesta que afirma que els enemics dels pobres no són els rics, sinó els miserables.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram