La Marina, antigament conegut com la Zona Franca, és un dels barris amb més orgull de Barcelona. Un barri treballador, divers, solidari, ple de vida associativa i de lluita col·lectiva. Però també és un barri que arrossegava, fins fa poc, dècades de desinversió i que ha estat massa temps oblidat per les institucions. Aquest abandonament -que ara sembla tornar en bona mesura per les retallades i els incompliments del Govern Collboni- és un nou caldo de cultiu per a aquells qui arriben amb discursos d’odi i promeses ‘marcianes’.
Quan la política no vol arribar, l’extrema dreta corre. No perquè sigui forta, sinó perquè s’absenta qui hauria de ser-hi. Apareixen assenyalant els últims com si fossin culpables dels mals que provoquen, en realitat, els de més amunt: els qui especulen amb l’habitatge, els qui privatitzen els serveis públics o les màfies que ens precaritzen la vida.
Als barris com la Marina no hi sobren veïnes -ni natives, ni migrades- ni joves amb ganes de tirar endavant. El que hi sobren són rendistes, fons voltor i màfies especulatives que fan negoci de la nostra precarietat. L’extrema dreta organitza la por i assenyala el veí més vulnerable. No ofereixen solucions, sinó que inventen enemics imaginaris sobre la vulnerabilitat i ofereixen una identitat buida, basada en l’exclusió.
Però aquí, a la Marina, tenim eines molt més potents: la xarxa veïnal, el suport mutu, les escoles que acullen, els esplais que uneixen, les entitats que defensen el territori, les xarxes de cures que sostenen la vida. Això és poder popular, i això és el que cal reforçar.
El que necessiten barris com la Marina és que la política estigui a l’altura de la seva gent
L’orgull de barri no és una postal folklòrica. És memòria i conflicte. És la dignitat de qui s’organitza i no es resigna. És recordar que el futur de Barcelona passa per cuidar barris com la Marina, no per tornar a ignorar-los ni estigmatitzar-los.
Per això, cal una política valenta que no es limiti a gestionar, sinó que transformi. Que es posi a reformar el passeig de la Zona Franca, que torni a obrir l’Oficina d’Atenció Ciutadana, que cedeixi terrenys al veïnat perquè pugui construir cooperatives d’habitatge protegit, que es deixi d’anuncis buits i que obri les estacions de metro que queden per obrir i connecti el barri amb el centre, ja, pel Morrot. També que recuperi projectes socials com Vila Veïna per connectar la població més desconnectada dels serveis públics, que obri escoles bressol, que planti cara als voltors rendistes, que incentivi el comerç local, que ampliï els espais de participació veïnal… En definitiva, que no vulgui només gestionar el que hi ha, sinó construir esperança. Perquè si no oferim horitzons de futur compartit, només quedaran la frustració i els enemics imaginaris.
Els nostres barris, que abans protagonitzaven on la ciutat canviava el seu nom, no necessiten senyorets de l’upper city que vinguin a repartir carnets. El que necessiten barris com la Marina és que la política estigui a l’altura de la seva gent. Que l’escolti, que l’acompanyi, que se la prengui seriosament i que no se l’oblidi mai més.
Contra el seu odi i les seves pors, la nostra xarxa de suport popular. Contra la desídia dels de sempre, el nostre orgull de barri.
