Catalunya tindrà un govern presidit per la força majoritària de l’independentisme que, des del passat 14 de febrer, és Esquerra Republicana de Catalunya. El més lògic, a aquestes altures, seria veure investit Pere Aragonès com a nou president de la Generalitat ja aquest divendres. Si la cosa s’allarga, o si es complica, Junts per Catalunya estaria donant signes de mala digestió postelectoral.

Haver perdut la presidència de la Generalitat no és l’únic escull. L’aritmètica del nou Parlament marca clarament un canvi de guió, una orientació política i unes pràctiques diferents de les dels governs anteriors. Aragonès vol posar l’accent en la gestió social i ha buscat la complicitat de la CUP. En canvi, el que més ha transcendit de Junts en els darrers dies és que vol un paper rellevant per al Consell per la República. Sembla difícil encaixar en l’estratègia del govern una entitat privada que, en la pràctica dels darrers tres anys i mig, no ha tingut més utilitat que la d’intentar mantenir un cert lideratge institucional a Carles Puigdemont.

ERC i la CUP han abordat directament la poca disposició del govern espanyol presidit per Pedro Sánchez per abordar una negociació política. Republicans i cupaires donen un termini de dos anys al diàleg amb Madrid. Junts perd l’exclusiva en el terreny de l’embat amb l’Estat i aquest és un dels canvis substancials de la nova legislatura.

Amb la mateixa claredat que les urnes han reforçat la meitat independentista de la societat, ha revifat l’eix dreta-esquerra, que havia estat adormit a Catalunya en els darrers anys. Junts és la part minoritària dins de la majoria de 74 diputats independentistes. Tant si la CUP entrés al govern com si es quedés en el suport parlamentari extern, la formació anticapitalista tindrà bona part del timó de la legislatura. Ho veurem cada cop que els nou escons cupaires se sumin als 33 d’Esquerra Republicana, i potser en algun cas a més diputats i diputades, per decidir sobre salut, habitatge, seguretat o educació.

El país necessita bon govern i gestió. L’independentisme, si vol acabar guanyant l’embat, necessita demostrar que pot fer-ho.