Si llegiu el darrer informe del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic, haureu de fer un autèntic exercici d’autocontrol emocional per evitar caure en el desassossec. Qui ho ha fet sap del que parlo. Portat a l’extrem, l’Associació Americana de Psicologia va arribar a definir aquest sentiment com a ecoansietat, és a dir, el temor crònic al cataclisme ambiental, i qui més ho pateix és el jovent.
Això s’explica en part perquè, d’una banda, les joves són la generació amb més coneixement científic i consciència ambiental. I, de l’altra, són la generació amb un futur planetari més incert i desolador de la història humana. Fet i fet, en podem dir ecoansietat, por, ansietat o desassossec, però al capdavall, ¿qui no sent certa intranquil·litat en veure que el compte enrere climàtic, el tic-tac de l’escalfament global, s’accelera mentre el món s’ho mira de braços plegats?
Sentir neguit, en l’actual context climàtic, és una reacció natural de qui veu l’esdevenir dels fets com a espectador. Per aquest motiu, la por precedeix sovint una certa impotència, un sentiment d’incapacitat per donar resposta a l’enorme repte climàtic. Al capdavall, si individualment ens sentim sobrepassades pel context climàtic que se’ns presenta com a catastròfic, és més fàcil que col·lectivament no reaccionem, de manera que la por esdevé el millor mecanisme de control social.
Seria molt ingenu pensar que això és fruit de l’atzar. Ans al contrari, com ja apuntava la periodista Naomi Klein en el seu darrer llibre, tot plegat és el resultat d’aplicar, amb precisió quirúrgica, tècniques de psicologia social a escala planetària. En aquest context, la imposició d’una doctrina de xoc climàtica té l’objectiu de recordar-nos permanentment que no podem fer res per aturar l’escalfament del planeta. I en aquesta guerra comunicativa no declarada, la no acció climàtica es tradueix en beneficis per a aquelles corporacions que van boicotejar la Cimera del Clima de Glasgow.
Transformar la por, el desassossec o l’ecoansietat en accions positives i transformadores ha de ser una prioritat
De fet, si ens aturem a analitzar-ho, veurem que pràcticament tota la informació sobre el canvi climàtic que rebem dels mitjans de comunicació o de les xarxes socials té una forta càrrega negativa. En canvi, la gran quantitat de projectes amb responsabilitat social i ambiental que promouen la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic, des de l’agroecologia fins a les cooperatives d’energia renovable, entre molts d’altres, no tenen quota de pantalla. Tampoc en els mitjans de comunicació públics. Són realitats que escapen dels noticiaris i de les tertúlies intencionadament.
Sense imaginaris col·lectius propositius i positius, sense conèixer que hi ha alternatives diferents del model de desenvolupament actual, sense ser conscients que hi ha una altra manera de viure, produir i consumir és molt difícil pensar que hi ha una sortida a aquest atzucac climàtic i ecològic en el qual hem entrat. Però, alhora, és molt fàcil caure en el catastrofisme, pensar que no podem fer res, que tot està perdut o, en tot cas, creure que un miracle tecnològic solucionarà aquest desgavell.
No deixar-se portar pel catastrofisme és el principal repte de la comunicació climàtica. Una tasca molt difícil i que ha obert, perquè no dir-ho, apassionants debats entre les companyes que en major o menor mesura parlem de canvi climàtic. En un llibre que vaig comprar a la desapareguda llibreria Canuda de Barcelona i que es titulava La catàstrofe i el catastrofisme, s’afirmava que les catàstrofes són discontinuïtats que es presenten en l’evolució d’un sistema.
No estic del tot segur de ser capaç d’afirmar que l’actual canvi climàtic arribi a ser una catàstrofe en un futur pròxim. El que estic convençut és que en el terreny de la comunicació climàtica, malauradament, el catastrofisme impregna la majoria de discursos. Per això, transformar la por, el desassossec o l’ecoansietat en accions positives i transformadores ha de ser una prioritat. No fer-ho sí que seria catastròfic, i darrerament anem massa servides de calamitats per permetre’ns el luxe de no actuar.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
