Hi ha freds tan espessos que poden partir-nos en dos. Deia el filòsof David Hume que no és una barbaritat que hi hagi éssers que prefereixin la destrucció del món sencer a tenir una rascada al seu dit. El fet de desitjar el bé propi, encara que sigui a costa del mal general, pot ser qualificat d’egoista però mai d’il·lògic… Actuar responsablement no equival a ser raonable, més aviat apel·la als sentiments que considerem vers als altres.
L’escola de la ignorància és aquell instrument forjat per alguns perquè siguem incapaços de conèixer els problemes aliens; d’aquesta forma seguiran havent-hi elegits que prosperin a costa dels altres. Per això la història és plena de cicatrius. Però tot i que hem perdut gairebé totes les batalles és bo recuperar la memòria, encara que estigui regada amb llàgrimes grans. Tornar a posar de moda la felicitat dels humils i intentar canviar un destí de futurs esmicolats en infàmies. Perquè les idees no es podreixin en els caps, perquè les paraules descobreixin el camí que construïm. Malgrat tot, per seguir creient que el vi surt del raïm.
La pobresa no s’explica, es viu. Ser pobre avui té un alt preu que es paga car en el mercat de l’estigma. És una realitat interpretada segons li convé a un poder que dissenya dispositius per fer creïble l’amable discurs social al voltant de l’exclusió. Ho fa creant un subjecte aïllat, controlant els pensaments de la gent per fer una crida “terapèutica” i enganyosa a l’autoresponsabilitat. Un invent de mala gent perquè caiguin els més febles.
El temps, malgrat tot, està fet de vida i el vent bufa netejant, adés, les coses lletges. Fins fa relativament poc, parlar d’addiccions només es referia a un sector de la població: es perseguia i es culpava les víctimes… Mentrestant, uns pocs s’enriqueixen i, a més, prohibeixen que es busquin els perquès, protegits sota el soroll, amagats sota la vergonya. Ara, encara que una mica tard, el que era un secret a veus ja surt a les pantalles i als jutjats… L’addicció al poder i als diners se’ns mostra amb certa freqüència, perquè no és el que sabem sinó el que fem amb el que sabem el que serveix.
La destrucció és una traïció, una situació que sacseja. Viure en el mal, en la rancúnia, en l’horror i la mentida és un parany que ha de denunciar-se amb arguments humanistes.
