El contacte físic provoca la creació d’oxitocina, hormona del benestar que augmenta la capacitat de suportar situacions difícils. Quan això falta, és com no tenir casa, s’esvaeix el sentit de pertinença i de la identitat.
La biòloga Levi Montalcini va rebre el 1986 el Nobel de Medicina per descobrir un “factor de creixement” en les cèl·lules nervioses. Va demostrar que el cervell humà desenvolupa moltes capacitats independentment de l’edat. Una dada paradoxal, ja que ella mateixa es lamentava de pertànyer a una classe on l’espectacular desenvolupament contrasta amb una evolució inharmònica originària de comportaments aberrants. El fanatisme ha format sempre part de la història, deia, i encara que el racisme existeix, la raça és un prejudici, ja que no hi ha diferències més enllà de les culturals i socials.
Dominar impulsos nocius és una tasca llarga i inacabada, dura, però necessària; com va dir Kant, som insolidàriament solidaris. Totes les cultures han intentat controlar l’agressivitat utilitzant sistemes d’adoctrinament: l’educació, la força, la religió, el codi penal… Les comunitats necessiten relacionar-se bé en un continu equilibri només esquinçat per ímpetus contradictoris, comenta José Antonio Marina en la seva magnífica Biografia de la inhumanitat: la nostra espècie s’ha anat esculpint, i l’escultura és un art violent.
Els neuròlegs i els zoòlegs (els primatòlegs) sostenen que el nostre sentiment d’afecte és fruit d’un vincle íntim entre les mares i les seves cries, un cercle d’amor incondicional. Per desgràcia, hi ha en el nostre cervell mecanismes que bloquegen aquest fenomen emocional i, quan aquesta meravella desapareix, sol donar pas a la violència, a la insensibilitat davant el dolor dels altres, a la crueltat.
L’expressió skin hunger és traduïda com ‘fam de pell’: els nadons que no reben carícies quan neixen poden créixer amb importants carències emocionals. La intolerància cap a l’altre és la cara d’una societat violenta i injusta, un dels ensenyaments que, segons el parer de l’arqueòleg Javier Arce, és causa de declivis, com ho van ser en el passat grans imperis. La distinció entre el «nosaltres» i «els altres» ens deixa perplexos cada dia que passa. La molt discutible teoria del gran reemplaçament n’és un exemple. Es tracta d’una nova croada segons la qual la població blanca cristiana està sent sistemàticament reemplaçada per pobles no europeus dels quals cal defensar-se. L’Oceano di Silenzio, bella cançó de Franco Battiato, flueix lent entre el dolor i la paràlisi, en el seu fosc record naufraguen estàtues d’aigua. Apareixen, també, mans ultraconservadores amb míssils que atien el xoc entre pobles i creences. Escrivia Adorno que el mutisme davant de l’holocaust és l’evidència que Déu no existeix.
La veritat és trista. La discreció necessita temps per concebre una esperança de futur, un conscient i lliure sentit de responsabilitat que sigui capaç de contenir el crit profund de les feres.
Alex Ross escriu a El soroll etern que un possible destí per al segle XXI, al costat de la diversitat, és la fusió d’artistes parlant un mateix idioma: la música.
Escolteu, estan dormint les penes entre escriptures del desastre. L’estrèpit torna, és el preu de l’entrada al paradís, l’última veu. Una llum nua que parteix la nit en mil trossos. Una humanitat que va mostrant les seves molt diferents cares al llarg d’una vida d’imperfecció i desequilibri.
