La gent està cansada i fastiguejada per una situació que fa massa mesos que dura i de la qual no es veu encara la porta de sortida. Sectors com el de la restauració i la cultura es troben immobilitzats davant una crisi que castiga el seu present i amenaça el seu futur. Tota la ciutadania constata que la gestió institucional de la pandèmia és, sovint, insegura i contradictòria. De vegades també massa contaminada per la pitjor versió de la política partidista. Els sectors afectats veuen com, a diferència del que passa en altres estats de la Unió Europea, les ajudes que reben a Catalunya i a l’Estat són del tot insuficients per resistir i no són més que pedaços a curt termini.
Cal analitzar a fons el malestar social i la crisi real que es deriven de tancar un país, ja sigui per sectors, per municipis o –potser aviat, altra vegada– per domicilis. A Catalunya i Espanya, com a Itàlia, vivim en sistemes polítics on el sentiment de comunitat i la responsabilitat social són valors qüestionats per massa gent. Hi influeixen diversos factors: les contradiccions i controvèrsies entre governants, una mala aplicació del concepte de cogovernança, un mal repartiment de competències i de recursos i, sobretot, una limitada capacitat econòmica del sector públic que dista molt de la que poden exercir veïns com França, Alemanya o Àustria.
La majoria de la població actua responsablement i fa allò que es mana o es recomana per no contribuir a l’expansió del virus. Però en una situació de pandèmia el comportament responsable de la majoria pot acabar resultant estèril si, per una altra banda, guanyen terreny els grups negacionistes i aquells que, sota una falsa bandera de “llibertat”, intenten aprofitar la pandèmia per escampar l’altre virus que ens amenaça: el feixisme. No és una novetat. Al llarg de la història l’extrema dreta i el totalitarisme sempre han vist la seva oportunitat en els moments de gran descontentament social. Els carrers incendiats i les nits de vidres trencats són la seva via, com hem vist en els darrers dies amb els aldarulls de Barcelona, d’Igualada i d’altres ciutats de l’Estat. Ho hem vist també a Itàlia.
En democràcia la protesta pacífica és més que un dret. En una comunitat socialment sana són totalment compatibles el compliment de les restriccions anti-Covid i el dret de protesta per posar en evidència allò que no funciona i que s’ha de corregir. En aquestes latituds del sud d’Europa es veu clarament que no funciona un sistema que, des de fa anys, manté els serveis essencials com la salut o l’educació massa escurats de recursos. Un estat del benestar que viu al dia no té marge de maniobra en temps de crisi. Passa el mateix a les economies familiars.
En el totum revolutum de la crisi global, el gris del feixisme avança a mesura que es desdibuixen els colors del que hauria de ser la política. Per això és important que els representants públics donin signes clars i apliquin mesures efectives. Cal que la ciutadania percebi que no és el mateix governar deixant que tot ho arregli l’economia de mercat que actuar per fer créixer els serveis públics. Això vol dir que l’Estat ha de tenir recursos suficients per fer-ho, vol dir impostos i redistribució. Els responsables polítics cometrien un error molt greu si es limitessin a condemnar la ultradreta sense llegir més enllà, sense veure que la instrumentalització feixista de la crisi és només una part de la situació.
Siguem contundents en la protesta pacífica i en l’exigència als poders públics. Apliquem el mateix nivell d’exigència a l’hora de decidir el nostre vot, el pròxim mes de febrer, o sempre que tinguem l’oportunitat d’expressar-nos a les urnes. Però anem amb compte amb el parany del “tots són iguals” perquè podríem acabar comprovant, tràgicament, que no és igual democràcia que feixisme. Ha passat altres vegades. Generacions passades ho saben prou bé.
