Els paisatges existeixen segons la percepció subjectiva de qui els observa. Tota la seva raó és variable. Per això es tracta d’un concepte que es deu transmetre perquè aprenguem a valorar les conseqüències de l’acció humana.

Tots els camins tenen una història per explicar, una reflexió íntima sobre les essències dels éssers en temps de dependència i ofecs. Són poesies, com roques que giren i s’emboliquen per protegir uns versos que volguessin ser un aixopluc des d’on combatre les pors que ens assetgen. Per aquest motiu, els ecos del present ressonen en el nostre passat més proper i enmig del tumult sorgeix, per retratar l’actualitat, la resistència, que mira la vida profunda per exigir vells drets civils que tornen a veure’s seriosament amenaçats.

Els tirans del món en el seu poder de vigilància pateixen la síndrome de debilitat propera, no tenen cap coneixement de la gent que viu a la terra que els envolta. En el terreny són cecs, no saben escoltar, menyspreen aquest valor per considerar-ho superficial. Abans eren dèspotes malvats, però també veïns, gent subjecta al dolor. Aquest ja no és el cas i, a la llarga, ens anirà molt malament.

Tot i que és molt difícil fer justícia i arribar a certa democràcia amb classes tan benestants i que van obtenint més poder i riquesa a partir de la seva guerra freda particular i divisòria, resulta sorprenent que altres veus vagin inventant noves maneres de defensar que el pressupost ha de repartir-se entre totes les parts, invocant a més, a la memòria, aquest acte biològic que s’incrusta en el més profund i ens ofereix el coratge necessari per explicar històries que ens parlin de tot el que s’ha aconseguit i de tot el que encara queda per fer.

Les històries oficials han silenciat tot el que han pogut els moviments rebels, aquelles petites grans revolucions que encara romanen a prop de pensaments inquiets. Per molt humils que hagin estat, han honorat, així, les inicials de la seva classe. La filantropia va complir a la perfecció la seva particular retòrica de la disciplina, aquella arma de doble fil que ha estat la condició del pensament liberal: parlar de llibertat perseguint amb gàbies tot allò que naixia.

El filòsof de l’art, John Berger, confessa els seus dubtes que una bona obra pugui canviar la societat, però admet que pot oferir-nos esperança. Resistir és aquest exercici de vergonya que col·loca a la consciència en el centre de la sorpresa. Amb l’esperança i el coratge, formen el component geològic per lluitar per una vida millor, i al costat de la compassió, assoleixen el grau més extrem, com és trencar cadenes invisibles plenes de cicatrius. També ho és tornar a sentir Bella Ciao cantada pel magnífic Tom Waits, acompanyat per Marc Ribot. O aquelles cançons resilients de Pete Seeger, Violeta, Chico Buarque, Zitarrosa, Piaf, Atahualpa, Paco Ibáñez, Lennon, de André o Falsterbo.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram