L’estat democràtic de dret no va ser una concessió graciosa dels poderosos; tot i que s’hagi intentat amagar, va ser una conquesta de moviments jornalers i obrers després de segles de friccions i profundes violències. Fa un temps, la gestió política del mercat va aconseguir matisar la lluita de classes amb el vermut dels diumenges –entre gambes i calamars–, superant “sentimentalment” els conflictes socials amb un discurs de tolerància i l’accés a bones hipoteques, mentre es camuflaven els sous d’executius, banquers i alts funcionaris.
La bretxa immoral continua trepitjant fort, per més que vulguin vendre una pedagogia del canvi que ha passat de ser un valor social a un eslògan més de les campanyes electorals. El progressisme va deixar d’existir quan es va posar al centre el “benestar” en detriment de la “justícia”, quan ens vam quedar interpretant el món en comptes de fer passos per transformar-lo. Com planteja Ariel Rubinstein a la teoria de jocs, el “pensament estratègic” és més útil per desfer injustícies que qualsevol dels seus models matemàtics.
S’ha anat colant la promesa que és possible ascendir socialment, que l’èxit és el premi a l’esforç i el talent
La nova economia ofereix una altra versió sobre les arbitrarietats. Michael Sandel l’ha batejat com “la retòrica de l’ascens”, una mena de miratge mesquí que, en nom de la igualtat d’oportunitats, col·loca les classes mitjanes com a vencedores davant del fracàs del precariat. S’ha anat colant la promesa que és possible ascendir socialment, arribant a la conclusió que aconseguir cert èxit és el premi al propi esforç i al talent, precisament a un lloc com les universitats, on es procura fomentar tot allò que resulta en si mateix interessant, estètic, intel·lectual, i no necessàriament allò que resulta directament beneficiós. Hi ha una lògica corrosiva que situa els atrapats –que amb prou feines es mantenen– en culpables dels seus actes i no de la seva realitat, imposant una desmoralitzadora sensació de menyspreu. La tirania del mèrit representa una enorme rasa que diposita en la superfície la polarització entre diferents comunitats i el bé comú, indueix un grup amb sort de viure en una societat que cultiva i premia les aptituds cap a un perfeccionisme superb i arrogant, que de tant en tant llueix en fotos solidàries en les seves particulars catequesis per a emprenyats.
La igualtat d’oportunitats és un factor raonable i necessari, però no és l’ideal adequat per a una bona societat. És una faula que ens permet veure una situació de la vida des d’un angle alternatiu al consumista, i això potser arribarà algun dia a influir en les nostres accions o en el nostre judici cívic, però el problema és que mai no s’ha arribat a l’equitat.
