Arnau Nadeu

L’altre dia em queia a les mans La fàbrica de cançons, un llibre interessant de John Seabrook, articulista del New Yorker. En un viatge de Nova York a Los Angeles i d’Estocolm a Corea, Seabrook explica que els hits actuals estan plens de hooks, una mena d’hams musicals dissenyats per enganxar-se a la nostra oïda. Els seus compositors, relata l’autor, han dedicat centenars d’hores a inventar-los; a aconseguir que la melodia, el ritme i la repetició s’incrustin al cervell humà. I els han pensat perquè aquesta experiència funcioni sempre. Per activar-nos un punt de plaer sigui quan sigui i on sigui.

Més enllà del llibre en si, que recomano tant als malalts de la música com als que no s’imaginen perdent el cap per l’última cançó –posem pel cas– de Rosalía, tot plegat ve a tomb perquè, mentre el llegia, no podia parar de pensar que tant de bo al nostre gremi tinguéssim tan clar, i tan treballat, com aconseguir activar aquest punt de plaer entre els nostres lectors. “Quins serien els hooks del periodisme –en el meu cas– local?”, em preguntava.

En una professió que sovint es pensa i es treballa més per a l’autoconsum que per a qui ens adrecem –quants periodistes escriuen per a ells mateixos i les seves dèries?–, pensar en aquests termes no és fàcil. El periodisme ha de generar plaer? Informant, per exemple, es pot generar plaer? I opinant o entrevistant? Són preguntes que poden tenir diverses respostes. Jo diria, però, que si volem tenir futur, com a mínim ho hem d’intentar. Buscar el plaer dels nostres lectors, sí, que pot ser de molts tipus. Pensar més en l’audiència, en què vol i en què espera.

Hem de saber detectar incipientment quan el món canvia –i explicar-ho– en lloc de voler-lo canviar nosaltres, que no som tan imprescindibles

I això, és clar, passa, en primer lloc, per tenir definida precisament aquesta audiència. La nostra audiència. Un requisit que a la trinxera de la proximitat –paraula de moda i que tothom predica, però que no tants apliquem– tenim més a l’abast. Ara bé, que ho sapiguem aprofitar ja és una altra cosa. Perquè en el dia a dia periodístic prenem contínuament decisions, aparentment insignificants, que determinen si ens apropem o ens allunyem de la nostra audiència.

¿Valia la pena informar sobre aquells quatre gats de l’Eixample de Barcelona que un dia van trucar a la redacció explicant que anaven tots junts amb els fills en bici a l’escola, sense cap mena de repercussió mediàtica? Quan avui els bicibusos s’han multiplicat arreu de la ciutat, estan influint en l’agenda política i fins i tot han fet el salt a altres països, la resposta és molt fàcil. Però intuir-ho en aquell moment i donar-li importància quan era incipient no ho és tant. I us asseguro que, per a aquells quatre gats –que després van ser centenars–, veure la seva iniciativa a les pàgines del diari del barri els va generar plaer. Plaer periodístic, sí. I encara ara ens ho recorden.

És només un exemple. Un petit exemple que al meu entendre il·lustra els possibles hooks del periodisme, especialment del de proximitat: centrar-se en el que mou les persones; acompanyar sense alliçonar; saber detectar incipientment quan el món canvia –i explicar-ho– en lloc de voler-lo canviar nosaltres, que no som tan imprescindibles; ser una part més de la comunitat sense voler ser el tot… En definitiva, fer periodisme pensant més en els altres que en nosaltres. Una cosa tan fàcil de dir com difícil de fer, però indiscutiblement necessària.

Arnau Nadeu, director editorial dels diaris Línia

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram