L’incivisme és un mal que s’escampa per tota la ciutat i embruta tot Barcelona. L’Ajuntament li ha intentat posar fre, amb la famosa Ordenança del Civisme. Però la impressió general és que aquestes normes han servit de ben poc en termes quotidians. És a dir, possiblement s’ha limitat la prostitució a la ciutat, però els grafits continuen lluïnt a les façanes.
Aquesta columna, però, es vol centrar en un altre tipus d’incivisme, molt menys evident, però que a mi particularment em preocupa més. I és que l’incivisme es disfressa de nombroses maneres. Es tracta del cívic radical, l’ultraortodox i el funamentalista del civisme… Un cívic tan cívic, que acaba convertint-se en incívic. És a dir, aquella persona que, a les tantes de la matinada, crida des del seu balcó al grup de joves que, asseguts en un banc, estan parlant a sota de casa seva. El veí que truca, cada dos per tres, a la urbana perquè els del costat fan soroll a les nou de la nit n’és un altre bon exemple.
Aquests dies, però, m’he trobat amb un cas agut d’incivisme. Últimament faig trasbord a l’estació de metro de la Vall d’Hebron, de la Línia 5 a la 3, en plena hora punta. En total són 5 pisos de pujada en escales mecàniques. Quan arriba un metro, una multitud s’aglomera a davant de la porta de l’ascensor. L’incivisme arriba quan dones embarassades, persones amb cotxets amb nadons o avis amb bastó, es queden esperant a l’andana el següent ascensor, perquè persones de tot tipus i condicions entren a empentes a l’ascensor. Persones que poden caminar i pujar escales mecàniques no permeten el pas a persones que, sense l’ascensor, no poden pujar. El mateix que s’indigna quan un noi pinta un grafit a una paret, no té cap tipus de remordiment a donar espentes per entrar primer a l’ascensor. El pitjor del cas és que es podrien prohibir tots els aerosols, però no es pot prohibir la mala educació.
