Escriure bé pot renyir amb la pressa, detenir-se en els detalls és donar vida a les paraules, saltar murs i sentir històries certes.

L’avinguda que travessa la ciutat clava les seves petjades, com un riu poderós. En una riba, l’Hospital, on cusen el que es trenca; en l’altra, una sala de jocs, un dilema magistral per perillós.

De matí, en silenci compartit, homes i dones que han buscat sostre en caixers o en porxos, desfilen cap a les urgències per rentar-se. És una maniobra gairebé militar. A la sala d’espera, com en un taller d’hermenèutica, es parla de navegants per les ribes de la vida en un anar i venir entre la creació i la destrucció. Mentrestant, cadascun amb les seves habilitats i circumstàncies, s’escorren cap als lavabos.

El salt a l’altre extrem és un capítol amb malestar profund i descens a l’infern. Un estilet emocional de sentiments sobre les maneres d’afrontar les dificultats. Als peus del bingo, alguns reposen i en ocasions, quan arriba la paga, proven la seva mala ratxa.

Martí i Pol deia que quan s’apaguen els llums els pobles queden indefensos. Hi ha esperpents glamurosos de difícil reparar. L’addicció al joc, diuen, és comparable avui dia a l’heroïna dels 80; requereix allò públic un cop més per tenir cura de la salut ciutadana, sobretot, de la més humil.

Els rius tenen el seu ordre, flueixen sense que puguem resoldre els seus interrogants, el vertigen a l’horitzó amplia el final d’una pel·lícula de vides esbiaixades que no acaba mai.

No hi ha cap mecanisme en el cervell que asseguri la veritat, les històries que ens expliquen habiten en les nostres passions com si fos una experiència pròpia. Els límits de la realitat són difusos; declarar que els nens diuen la veritat és una gran equivocació (han vist The Children’s Hour -La calúmnia– de William Wyler?). Per apropar-nos al més salvatge no és necessari eliminar paisatges.

La sort és que no ens hem oblidat de plorar. ¿Qui sap d’una aigua que cobreixi el dolor?