A prop d’arribar al primer quart del segle XXI tots tenim més o menys clar que per muntar un partit polític nou has de tenir dues coses: 1/ un nom que sigui molt potent per posar-lo al capdavant i 2/ un talonari molt potent per poder pagar al nom potent unes misses que cada cop són més cares.

Quan Ciutadans va sortir del no res, Albert Rivera era tan desconegut que per cridar l’atenció va haver d’aparèixer conill al cartell electoral. Per tant, no és molt difícil concloure que a falta d’una cara famosa, la quantitat de capital invertit en el projecte va ser clau. Com que no hi ha factures, oficialment l’origen dels calés és desconegut, però vostè i jo, que ens fixem molt en les coses, tenim alguna lleugera idea d’on van sortir.

I vostè i jo també tenim una lleugera idea dels motius pels quals a Albert Rivera van omplir-li la butxaca per poder anar a conquerir l’oest, com van conquerir l’oest els llegendaris aventurers dels Estats Units, quan els Estats Units no eren ni estats ni estaven units.

Amb el PP corcat per la corrupció, el Poder va decidir que calia crear una alternativa. Per si de cas. I sap vostè aquella festa consistent en una mànega de broc generós que escup escuma i que, a causa d’aquest fet, l’anomenen festa de l’escuma? Doncs amb Ciudadanos va produir-se el mateix fenomen, però en comptes d’escuma sortien bitllets. Sense parar. Fins que “se acabo la diversión. Llegó la llamada de los que mandan. Y mandaron a parar”.

Això que està passant a Ciudadanos és una onada de calor o bé és un canvi climàtic com el que va evaporar UPyD?

I al partit uniforme on mai no hi havia hagut cap sector crític, d’un dia per l’altre hi ha aparegut una esquerda pròpia d’un partit d’esquerres. Això ha sorprès la pròpia empresa perquè no s’esperaven cap de les dues coses. Ni l’esquerda ni fer coses de partit d’esquerres. Tot i que la reacció davant la dissidència ha estat de partit estalinista.

La pregunta que ara mateix circula pels despatxos de poder i del Poder és: Això que està passant a Ciudadanos és una onada de calor com la que ens arriba, que tal com vindrà marxarà després de depilar-nos les celles a base d’un rostit d’impacte, o bé és un canvi climàtic com el que va evaporar allò d’UPyD?

Se’n recorda, oi, d’UPyD? Quan van deixar de ser l’aposta de cert Poder, allò es va desfer com un bolado. I mai més no n’hem sabut res. És cert que mai va tenir la força que ha arribat a tenir Ciudadanos, però en dos dies va acabar com el rosari de la Rosa. Concretament de Rosa Díez.

Total, que ara toca a Ciudadanos passar per allò. Bé, i a Podemos. Perquè els moviments de Pedro Sánchez indiquen temporal també a l’altre partit de la nova política. El de l’altra banda. Temporal provocat o no, però ara mateix el minut i resultat és: Pedro no s’acaba de decidir per Pablo i els malpensats diuen que això té relació amb la mina que han fet explotar a ca l’Albert perquè sigui ell qui permeti Pedro ser investit.

D’això, en el billar de caramboles, en diuen billar artístic o de fantasia. I és un espectacle molt bonic de veure. Sobretot perquè mentre te’l mires no pares de preguntar-te: “Com és possible que siguin capaços de fer tot això?”.

Publicat a El Nacional.cat