Els subscriptors de l’ABC, el Mundo o El País deuen haver passat un Nadal desconcertant, sense entendre ben bé què succeïa entre el 19 de desembre, quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va reconèixer com a diputat Oriol Junqueres, i el 6 de gener, quan el Parlament Europeu va confirmar que era eurodiputat des del 2 de juliol. Possiblement, el nostre lector “constitucionalista” es preguntarà perquè les institucions europees afavoreixen un moviment “euroescèptic” i “supremacista”.

La decisió del TJUE i la posterior actuació del Parlament Europeu suposa un cop definitiu als esforços de la España Global per a presentar l’independentisme com un perillós moviment anti-europeu, tot desdibuixant l’independentisme i els seus referents internacionals. S’ha intentat fer creure a Europa que l’independentisme català és més similar al Brexit que no a l’Scottish National Party.

Propaganda sense fonament. Ni demoscòpicament ni programàticament l’independentisme s’assembla al Brexit. El moviment del Brexit està basat en un nacionalisme identitari d’Estat que ha atret sobretot les capes altes de la població, el món rural, els més grans i aquells sense educació universitària. El carril central de l’independentisme, tal com explica Joan Manuel Tresserras, s’ha embolcallat en un republicanisme cívic que enllaça la lluita per l’autodeterminació amb altres reivindicacions socials. De fet, tal com apunta el politòleg Lluís Orriols, els partidaris a la independència actuen moguts per motivacions de caire instrumental, mentre que els contraris actuen per motivacions de caire més identitari. També, tal com el periodista de dades Roger Tugas ha analitzat, tendeixen a tenir actituds més xenòfobes. En resum, l’independentisme català s’assembla més a l’independentisme escocès, mentre que l’unionisme té més punts en comú amb el nacionalisme dels brexiters, per molt que l’Estat vulgui fer passar bou per bèstia grossa.

La Doctrina Junqueras, la decisió del TJUE que reconeix que Oriol Junqueras és eurodiputat des del moment de la proclamació dels resultats, ha clarificat qui es creu de debò en les institucions europees. Si demoscòpicament l’unionisme és més similar al Brexit, l’únic trencament amb la legalitat europea s’ha produït per part del búnquer judicial de l’Estat.

La decisió del TJUE estableix que els membres del Parlament Europeu són representats directes del poble europeu i que els estats membres no poden condicionar l’accés a la condició d’eurodiputat a un ciutadà que ha estat escollit en les eleccions europees. Certifica que la repressió posterior a l’octubre del 2017 s’ha fet sense cap tipus de respecte pels drets fonamentals de la ciutadania. Si Junqueras és eurodiputat des del 2 de juliol, la seva immunitat només pot ser revocada pel vot del Parlament Europeu, per tant el TS no podia dictar sentència. No només la sentència hauria de ser nul·la, sinó que també ho han estat les suspensions dels diputats al Congreso i al Senat sense suplicatori. No hi ha hagut escrúpols a l’hora de violentar drets bàsics. I el Suprem s’ha ratificat en aquest abús.

L’Estat espanyol no ha dubtat a fer les institucions europees còmplices. L’anterior president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, soci de Berlusconi, va vetar l’entrada de Puigdemont i Comín. El TJUE va permetre al nou president, el socialdemòcrata David Sassoli, girar full, malgrat no resistir l’embat del TS i finalment suspendre Junqueras. No obstant, es reconeix que hi va haver un eurodiputat que no va poder exercir durant mesos i suspès sense vot al Parlament Europeu. No és descabellat suposar que Sassoli va pressionar l’Estat espanyol, en una roda de premsa pública, pensant que el Tribunal Suprem no s’atreviria a desoir el TJUE, però que un cop ho va fer no s’ha vist amb prou força com per a mantenir el pols.

En l’agenda immediata hi ha tres òrgans i tres decisions rellevants. ERC presentarà recursos tant a la comissió d’Afers legislatius del Parlament Europeu com al Tribunal General de la UE respecte de la decisió de Sassoli de suspendre Junqueras. Les advertències públiques de Koen Lenaerts, el president del TJUE, exigint a la Comissió europea no fer cap concessió en defensa dels drets civils i els valors europeus i citant expressament la proliferació de mesures cautelars semblen apuntar que la decisió del Suprem no ha caigut gaire bé entre l’estament judicial europeu.

El debat de fons és si la UE és una comunitat democràtica de drets compartits o un club d’estats que condicionen la democràcia i els drets civils a la seva arbitrarietat. La resposta de les institucions europees als dilemes plantejats per l’independentisme català contribuiran a moure substancialment la Unió cap a un dels dos models.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram