Veus grandiloqüents diuen que aquesta pandèmia posa a prova tota la humanitat. Que ens estem examinant com a espècie. Que no es tracta únicament de vèncer científicament el virus amb una vacuna i amb tractaments. Que cal revisar tota una civilització. És freqüent llegir articles o escoltar declaracions que parlen de la necessitat urgent i radical de canviar la nostra manera de viure, de moure’ns, de relacionar-nos, de treballar, de fer negocis o de viure la cultura. És el nostre “desafiament total”, diuen els més contundents.

Algú podria pensar que exageren, però la simple observació del que està passant al món, al país, a la ciutat o al nostre barri ens posa davant dels ulls algunes mostres que no s’equivoquen. Tenim indicis que la Covid-19 està canviant algunes coses per sempre o per un temps llarg. També disposem d’elements per constatar què és allò que no funciona. A Espanya, per exemple, les estructures administratives d’un Estat fallit en molts aspectes. La pandèmia obre els ulls -també els d’aquells que fins ara preferien no mirar- per mostrar la urgència d’abordar totes les crisis globals que ja teníem abans de la Covid: la climàtica, la migratòria, la de l’abisme creixent entre pobres i rics…

No trigarem a comprovar quina és la dimensió política de tot plegat. Ho veurem a Catalunya i ho veurem al món. D’aquí a poques setmanes, el termòmetre electoral dels Estats Units ens indicarà si el planeta haurà de seguir afrontant aquesta crisi global amb la febre altíssima que suposaria una indesitjable reelecció de Donald Trump. Esgarrifa només imaginar el capteniment que tindria l’actual president, font d’inspiració per a les ultradretes d’arreu del món, si al novembre pogués ventar-se d’haver vençut els seus adversaris, inclòs el mateix virus que l’ha portat a l’hospital.

La pandèmia obre els ulls per mostrar la urgència d’abordar totes les crisis globals que ja teníem abans de la Covid

A Catalunya l’examen polític queda fixat, finalment, per al 14 de febrer. També aquí la política i els polítics hauran d’adaptar-se al nou escenari de la pandèmia i de la crisi. Veurem fins a quin punt es modifica el guió de la política catalana com a conseqüència de l’emergència que afecta la salut pública i l’economia. La repressió contra l’independentisme i el dret d’autodeterminació seguiran, lògicament, al centre del debat polític català, però altres elements entren amb força en l’agenda electoral. El model present i futur de serveis essencials com la salut, l’educació; la resposta institucional davant l’augment de les desigualtats i la pobresa… Les eleccions catalanes del 14 de febrer seran multifocals. La fita del 50% de vot independentista serà una clau molt important, però no ho serà menys el debat sobre com gestionar, des del govern, una crisi que no serà lleu ni curta.

És la part de guió que no estava escrita ni prevista el mes de gener passat, quan l’expresident Quim Torra va donar solemnement per acabada la legislatura i quan semblava anunciar unes eleccions que, finalment, mai no va convocar.

Vivim un temps en què moltes solideses s’han tornat líquides. És temps d’adaptar-se per no morir. Temps de seguir endavant, de mantenir -tant com es pugui- l’activitat econòmica i social i el pols de la cultura. En l’àmbit més proper, al barri, acabem d’assistir a un molt bon exemple d’adaptació. La Festa Major d’Hostafrancs, amb tots els dubtes comprensibles expressats per algunes entitats del barri, ha reeixit en el seu repte de passar la prova del Covid. Èxit d’organització i èxit de participació (presencial o virtual), malgrat totes les limitacions. També això forma part del ‘desafiament total’.