Oriol Lladó

En el primer mandat del govern del PP a Badalona es va practicar una estratègia urbana de problematització de l’espai públic. Tota una paradoxa, perquè allò que es propagava arreu i amb una certa complicitat veïnal era precisament el contrari. A Badalona es van convertir en sospitosos tots els espais que tinguessin un component comunitari. Un càlcul ben cínic per afavorir una resposta política que, més enllà de l’epidermis de l’aparent ràpida solució, va servir (i serveix) de ben poc. Eliminar els bancs on seure d’una plaça era la manera d’acabar amb el soroll d’aquell grup de joves que havien convertit l’espai en lloc de trobada en els llargs vespres d’estiu. Tancar l’aixeta de les fonts era la manera d’allunyar les persones amb dificultats per accedir a l’aigua corrent. Solució o trasllat del problema?

Badalona, en això també, feia punt de nou com a pionera de l’urbanisme hostil que, poc temps després, es practicaria contra les persones sense llar –per cert, avui ben vigent en ciutats de tot pelatge polític.

Cap d’aquestes preteses solucions serveix per a gaire res més que per traslladar o agreujar el problema. Un mal diagnòstic mai és un bon presagi. El problema no és el banc ni la font en si mateixos, ni el portal on aquella persona sense llar planta el seu precari refugi, sinó la falta d’alternatives de lleure, la pobresa i la marginació. El problema és una societat cada vegada més desigual i un espai públic amenaçat per la privatització d’usos, i que és víctima, alhora, d’una societat cada vegada més polaritzada i individualista.

L’estigmatització de col·lectius pot semblar un dany col·lateral, però en el fons és l’objectiu d’una agenda política que situa l’espai públic com el lloc a domesticar i securitzar. Un espai ple de perills i riscos que cal fer asèptic a costa de qui sigui (normalment a costa dels que menys es poden defensar). Un espai que no ha de molestar. On tot ha d’estar sota control.

L’experiència del PP a Badalona no és un cas ni tan extrem ni tan superat com voldríem pensar. Ni és, de fet, una experiència amb patent d’exclusivitat. Alerta, per tant: al costat de bones idees (activitats de lleure dirigides, programació cultural, zones de jocs, disseny accessible…) veiem una creixent tendència restrictiva en el disseny i gestió de l’espai públic… Per si de cas.

Omplir d’activitat places i parcs no pot ser mai un problema. És, ben al contrari, una oportunitat de fer comunitat

Hi ha problemes? És clar: vandalisme, inseguretat, problemes de convivència, incompatibilitat d’usos… Però si de veritat els volem abordar, cal anar a les raons estructurals i no tenir por de bancs i fonts, que al capdavall poden esdevenir també oportunitats; eines per a una estratègia de fer (i cosir) una ciutat més inclusiva i justa.

Ara bé, hem de voler i saber sortir de la temptació de fiar-ho tot al que ja ve de fàbrica i que és el més fàcil: la zona d’exercicis per a la gent gran, el parc per a infants de 0-6 anys o el pipicà de torn. Tres elements que responen a les necessitats dels col·lectius més fàcilment integrables. Es tracta d’obrir una mica el focus, de ser valent i de posar-hi voluntat. Perquè és possible sumar usos i opcions.

Cal, això sí, anar més enllà de la idea d’un urbanisme que ho dona tot per descomptat i que funciona d’esma. La plaça es dibuixa al despatx de l’arquitecte, però només en part, perquè allà on es fa viva no és al render, sinó que és a peu de carrer. I aquí és on cal comptar amb tots els actors i donar-los joc; incorporar-los amb complicitat en el disseny i la discussió prèvia.

Tan important com assegurar una zona de jocs infantils adequada i de qualitat hauria de ser el fet de preveure activitats regulars amb els esplais i els grups de joves de la zona perquè hi allarguin la presència (o fins i tot perquè en gestionin algun sector). Tan necessari com escollir bé les espècies vegetals per plantar hauria de ser pensar en recorreguts segurs i amigables per a tots els col·lectius i escoltar-ne les necessitats i vivències. Tan convenient com pensar en materials resistents i segurs hauria de ser connectar amb la història i el patrimoni immaterial d’aquell barri on s’intervé. Tan important com tallar la cinta per donar per inaugurada la nova plaça hauria de ser preveure el seu manteniment futur, que ha d’anar més enllà de la reposició de les peces trencades i incloure també la dinamització o, si convé, la mediació. Perquè no només cal regar les plantes, sinó aquelles activitats que enxarxen i fan trama cívica.

Omplir d’activitat places i parcs no pot ser mai un problema. És, ben al contrari, una oportunitat de fer comunitat. I això és, sobretot, fer ciutat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram