Els desastres que ha causat la borrasca Cèlia a les platges de Gavà, Montgat i Badalona nord és un presagi nefast per a la temporada de temporals que cada any destrossen la costa de l’àrea de Barcelona i altres indrets del país. Des de 2017, la mala bava dels predecessors Glòria i companyia ha fet desaparèixer entre 6 i 10 metres anuals d’amplada de les platges del litoral metropolità nord. Això és un fotimer de sorra perduda!
D’acord, si ho comparem amb els 4.000.000.000.000.000.000.000 de grans d’arena que es calcula que hi ha sumant totes les platges del món, potser no és tant. I, si tenim en compte que diuen que hi ha més estrelles a l’univers que granets de sorra al nostre planeta, pot semblar fins i tot una ximpleria preocupar-nos per una cosa tan nímia dins la immensitat de l’espai.
La qüestió és que últimament ens toca patir per tot. Vivim constantment amb l’ai al cor. Diria que, almenys, la bona notícia és que ja ha arribat la primavera, però les persones que pateixen al·lèrgia no hi estarien gaire d’acord. Sempre hi ha una cara B de les coses. Per exemple, l’escassetat d’oli de gira-sol a mi m’estalvia la sobredosi de fregits de ma mare quan vaig al poble.
Després de passar-la magra amb una pandèmia mundial, el pervers efecte papallona d’una guerra a més de 2.000 kilòmetres fa que el cost de la vida aquí hagi pujat, que els camioners i treballadors del camp i el mar protestin i que tothom acabi donant positiu en emprenyament. El que no queda clar és si actualment tot semblen males notícies perquè realment ho són o perquè ens les venen així, sobretot a Antena 3 i a les tertúlies de ràdio que sonen a tot volum als taxis. No voldria semblar conspiranoic, però en el caos no hi ha error, com cantava Santiago Auserón.
Per si la primavera no ens altera prou, una altra tendència de moda que posa a cent és que governants i influencers de tots els pelatges ens diguin contínuament el que hem de fer dins i fora de casa: com ens hem de relacionar amb els altres per evitar contagis, la temperatura màxima a la qual hem de posar la calefacció per combatre els russos estalviant energia, el menjar que hem de consumir per respectar el planeta, el llenguatge que hem de fer servir per no discriminar ningú de l’ampli ventall de gèneres, l’opinió que hem de tenir respecte a la Motomami per semblar moderns i crítics alhora…
L’ascensor social o està espatllat o només funciona amb una clau exclusiva
I, per si no n’hi hagués prou, augmenten les insinuacions que som una colla de dropos. Fixeu-vos, si no, en el nou pla contra la covid, que es vol carregar les baixes laborals indiscriminades a causa de la malaltia i només permetrà faltar a la feina a les persones vulnerables o a les que es trobin malament de debò. La distinció entre romancers i fotuts autèntics provocarà moltes susceptibilitats i no pocs conflictes en les relacions laborals. Covid or not covid.
També l’ampli i especialment sensible col·lectiu de l’ensenyament –o educació, que costa molt saber ja qui fa què– se sent acusat de defensar la dolce vita quan es manifesten i es posen en vaga, adduint que no ho fan perquè els obliguin a començar abans el curs, sinó per no sé quants greuges més que venen de lluny, la majoria en benefici d’alumnes i famílies, segons diuen.
Compte, que ser mestre o professor té molt mèrit, i ser-ho amb consciència i motivat per una vocació honesta encara més. És veritat que tenen moltes vacances i alguns s’aprofiten de baixes sospitosament recurrents, però és una professió dura i no apta per a cardíacs. Si ets pare i et poses en la pell dels docents, visualitzant totes aquelles hores a primera línia de foc davant d’alumnes sobreexcitats, rebels i demandants d’atenció, provoca vertigen, tret que siguis un tipus superdur com Vin Diesel a The Pacifier.
Per acabar-ho d’adobar, el nou líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, ha dit recentment en un míting que no creu que als que tenen més se’ls hagi d’assenyalar pel carrer “per haver treballat més”. Suposo que per això acumulen riquesa personatges com Albert Rivera, a qui no veien el pèl al bufet d’advocats Martínez-Echevarría, o Toni Cantó, que es deu estar esllomant per promoure el castellà a la Comunitat de Madrid des de l’Oficina de l’Espanyol.
Com va advertir el periodista i activista polític George Monbiot, “si la riquesa fos el resultat inevitable del treball dur i l’emprenedoria, totes les dones de l’Àfrica serien milionàries”. Però la justícia poètica, malauradament, és una fal·làcia, com ho demostren casos com el d’aquell funcionari de la Diputació de València que es va passar 10 anys sense treballar –fitxant amb bata i sabatilles– i, en lloc de convertir-lo en una falla amb els testicles d’una balena franca austral, el van absoldre de qualsevol delicte perquè deia que no disposava d’un espai propi de treball.
En una Espanya de penques, rendistes i polítics avesats a les portes giratòries –i alguns empresaris adinerats gràcies al narcotràfic–, l’ascensor social o està espatllat o només funciona amb una clau exclusiva, com en aquells edificis en els quals només poden utilitzar l’aparell els veïns que en són els propietaris. I, creieu-me, no hi ha precedents que cap veí es deixi la clau posada.
