Una de les conseqüències més notòries de la pandèmia és la crisi comercial que afecta el centre de Barcelona. És evident que la situació afecta tothom, però el comerç de Ciutat Vella i del centre, més adreçat a oferir productes i continguts al turista, ho pateix especialment.

Barcelona no és una ciutat amb un centre estrictament dedicat a oficines i comerç. A diferència d’altres ciutats europees i sobretot americanes, la població de Barcelona es distribueix de manera bastant equilibrada entre tots els seus barris, la qual cosa confereix a aquesta situació una certa singularitat.

Sants, Gràcia, Nou Barris o Horta, només per posar alguns exemples, han aconseguit establir un diàleg comercial de proximitat relativament reeixit, de manera que, amb tota la relativitat que calgui, han mantingut una certa base de sostenibilitat. Al centre la situació és força més complicada, de tal manera que sovintegen els negocis tancats i molts dels oberts amb prou feines fan els números.

La gent anirà al centre si el centre és vist com un barri més

Barcelona és una ciutat de mida petita i per això aquest fenomen genera certa incredulitat. Si bé és cert que molts dels negocis del centre tenen plantejaments turístics, no ho és menys que, sense turistes, bars, restaurants i centres comercials haurien de ser objecte d’un interès major per part del públic local. Malgrat tot, aquesta equació que vindria a assenyalar que el barceloní estava desitjós de recuperar espais massificats pel turisme no s’ha produït de manera significativa.

És aviat per dir-ho, perquè la pandèmia apunta nous hàbits que no sabem si es consolidaran, però ara per ara la relació entre el centre de la ciutat i els barris no funciona amb la naturalitat que tots havíem imaginat.

Fins ara centre i perifèria s’han tractat com a realitats diferents

Sobre els interrogants que presenta aquesta situació convé apuntar algunes reflexions. La primera és que el diàleg entre barris a una ciutat com Barcelona no es pot realitzar en una sola direcció. La gent anirà al centre si el centre és vist com un barri més i, en conseqüència, si el propi barri també és vist com una part de la ciutat. Fins ara centre i perifèria s’han tractat com a realitats diferents i a Barcelona, ciutat –repeteixo—de mides molt petites, això no és un encert.

La segona ens diu que el comerç, la restauració i fins i tot el món de la cultura ubicat al centre de la ciutat han d’incorporar en les seves estratègies de captació de públics el conjunt dels barcelonins. Tot i que algú podria dir que això ja és així, la realitat demostra que bona part de la ciutadania no s’hi sent convidada.

Des del meu punt de vista, el problema no és qüestió de preus –que també–, ni d’estètiques elitistes –que, de vegades, també–, sinó de la construcció d’una idea conjunta de ciutat que tingui en compte factors primaris d’inclusió i complicitat. Ser turista a la pròpia ciutat pot ser una mica car, però val la pena si em sento apreciat. I ser espectador d’una òpera o d’un concert de música clàssica extraordinari també, si algú perd un minutet per convertir-ho en una experiència inoblidable.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram