Fer funambulisme consisteix a mantenir-se en equilibri caminant per una corda fluixa. Una estabilitat acrobàtica que requereix la virtut de la concentració i altres, no menys importants, per mantenir-se dempeus: la paciència, la constància, reflexos … No hi ha dubte que a més del talent innat, aquestes piruetes que ens posen el cor encongit mentre es mouen, requereixen molt entrenament. Les caigudes són reiterades, la xarxa de seguretat que salva, ajuda a superar el vertigen que sura en l’atmosfera.

Aquest art de caminar al llarg d’un prim filferro o corda, però també des del gronxador on trapezistes ballen volant, o on homes bala surten llançats cap al buit, on dones serveixen de diana per al llançament de punyals o es postren sota el pes de grans animals, són generalment actes d’una gran alçada. Sovint la tensió del que passa és tan greu que no hi ha més remei que tancar els ulls.
És el circ el teatre de la vida, de l’espectacle, on les persones sobreviuen jugant-se la pell al mig de l’audiència, on es palpa la imminència del drama. Per això és rodó el circ, com el món, perquè la desgràcia no pugui ocultar-se en les cantonades.

Col·locats en la vora de l’abisme, al límit de les coses temeràries, les gestes impossibles que se’ls espera són una cara vetllada i clandestina que, sovint, s’escapa a la mirada de l’espectador, perquè no tot es veu a simple vista.

La vida de pobresa és com caminar per una corda fluixa i sense xarxa, una línia molt fina que brolla laboriosament en la pell

Sota la carpa dels nostres somnis, un gran salt mortal desdibuixa l’emoció d’un joc que se serveix del risc per camuflar imatges sospitoses que aborden un procés estrany i dolorós. És difícil construir un relat sobre la pobresa que activi les consciències més enllà de certa caritat privada, aquesta que surt de l’ànima per fer callar històries d’entorns vulnerables i biografies que depenen de voluntats alienes. Però caldrà explicar-ho, caldrà posar en dubte la funció d’institucions que inculpen la gent de la seva “mala ratxa” mentre les classes corruptes segueixen immunes, mentre la distribució de la riquesa no regula el desenvolupament.

Enlloc se sent més la misèria que en el desterrament d’un cop de porta. La vida de pobresa és com caminar per una corda fluixa i sense xarxa, una línia molt fina que brolla laboriosament en la pell dels perdedors, que delimita la desgràcia o la possibilitat de sobreviure. Sembla que només existim si guanyem, com el nàufrag que torna després.

Es fa fàcil mirar a una altra banda, no pensar ni tan sols en la solidaritat més primària, la que et du a donar un cop de mà al teu germà, la teva mare, la teva filla o a aquest cosí separat després d’un desnonament indecent. Entre familiars, al veïnat, les amistats, es reclama una dignitat perduda després de l’atur, el tall de prestacions o d’aigua i llum, presons incòmodes escrites des dels marges que culpen al soroll que no deixa veure formes d’explotació invisibles, infrahabitatges, barreres burocràtiques, la immensitat d’un moment.