El procés ha deixat seqüeles als argumentaris dels catalanoparlants. I una d’elles, potser la més evident, és la prudència i la por a l’hora d’abordar problemàtiques o debats relacionats amb la nostra llengua. Els peus de plom s’han convertit en tota una ideologia. De mica en mica, ens hem transformat en éssers inanimats amb l’únic objectiu de no ferir sensibilitats; i, de tant fer-ho, hem permès que qui quedés ferit fos el català. Ferit de mort.
Aquesta censura (imposada i autoimposada) només ha servit per dur-nos on som. Ens trobem en la pitjor situació de les últimes dècades -només cal consultar els estudis recents- i amb un relleu generacional cada vegada més condemnat. No hem fet saltar les alarmes quan tocava, no hem actuat amb determinació en sectors clau, no hem atès l’allau de dificultats que el segle XXI ha abocat sobre nostre, no hem defensat la protecció d’una llengua cada vegada més minoritzada. En nom de no sé ben bé quina inclusió, hem deixat que l’elefant anés creixent dins l’habitació. Un elefant que avui ja flirteja amb l’extinció.
Són discursos que són nous perquè no vénen dels llocs habituals: vénen d’antics refugis de la llengua catalana
I ara hi ha un nou fenomen que no estem abordant, continuant amb la inèrcia silenciosa dels últims anys. Ara apareixen, dins de Catalunya, aquells que, des de posicions fins avui respectuoses amb el català, estan disposats a implicar-se activament en la seva desaparició. Els que parlen de realitats falses, de patis d’escoles, de nens d’Olot. Els que trobem en diaris, entrevistes, ponències i declaracions, mentint obertament i posicionant-se com a activistes: activistes per l’estocada final a una llengua que es troba en un estat d’extrema fragilitat.
Són discursos que són nous perquè no vénen dels llocs habituals. Vénen d’antics refugis de la llengua catalana. Per això colpeixen i dolen tant, i per això hem de fer l’esforç de no ignorar-los. No tinguem por d’assenyalar les seves fal·làcies i de denunciar la seva intenció d’acabar amb una llengua i una cultura, perquè el que pretenen és tan gros com això: acabar amb una llengua i una cultura. Amb tota la perversió, inhumanitat i misèria moral que això suposa. Sovint, a més, amb l’objectiu últim d’assegurar la unitat territorial.
Són temps d’hostilitat desbocada, i la prudència no ens pot tornar a fer còmplices dels que volen el català mort (o dels que estarien disposats a matar-lo si això garanteix un objectiu polític concret). Treballar per l’eliminació d’una llengua ha de generar-nos un rebuig immens. Encara més si aquesta llengua és la nostra. I encara més si l’envestida es fa amb motivacions polítiques. Diguem les coses pel seu nom, incomodem-los, que intueixin la vergonya. No en deixem passar ni una, mantinguem-nos ferms en la defensa d’un tresor que només ens té a nosaltres. Mobilitzem-nos contra els ‘activistes per l’extinció’: si no aixequem la veu, aviat ens en quedarem sense.
