La societat catalana té molta tradició d’expressar-se contundentment a les urnes en moments decisius. Votar, un dret tantes vegades negat al llarg de la història espanyola, ha estat l’arma democràtica que la ciutadania de Catalunya ha fet servir majoritàriament quan s’ha volgut reprimir, manipular o maniobrar des dels poders de l’Estat. No només va passar l’1 d’octubre de 2017. El costum de revoltar-se democràticament a través de les urnes ve de lluny. Tothom recordarà l’allau de vots que van omplir les urnes catalanes el 14 de març de 2004. En aquells moments, la de Catalunya va ser la reacció electoral més contundent de tot l’Estat davant la mentida i intent de manipulació electoral que va fer el Partit Popular després dels atemptats de Madrid. Segur que els dirigents més veterans del PSC, inclòs el flamant ministre Miquel Iceta, recorden aquella gran collita de vots, fruit d’un rebuig aclaparador a l’aznarisme.

Les eleccions d’aquest 14 de febrer tenen pocs elements de comparació amb totes les anteriors. Avui el context polític té poc a veure amb el 2004. Però la ciutadania ha seguit demostrant en els darrers anys una gran capacitat de mobilització pacífica i democràtica quan ha considerat, majoritàriament, que calia plantar cara.

En aquesta ocasió la pandèmia no permetrà les grans participacions electorals de 2004 o de 2017, però alerta amb un possible efecte papallona provocat pels sectors més mobilitzats de la societat catalana. Tothom faria bé de no menystenir la capacitat d’una gran quantitat de persones decidides, un cop més, a omplir les urnes de vots, malgrat les mesures anticovid i les pors.

Omplir les urnes, com altres vegades, davant la sospita d’hipotètiques maniobres relacionades amb la convocatòria d’aquestes eleccions. Tot això, és clar, suposant que hi hagi ciutadans tan mal pensats com per imaginar que algú hagi volgut maniobrar o fer càlculs electorals amb l’operació 14-F. Per si de cas, la millor recepta és la de sempre. A les urnes, catalans.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram