“No m’imaginava que arribaria a una situació com la que estic vivint ara, ocupant un pis”. Són paraules de l’Australia, una dominicana de 49 anys que va arribar fa tres dècades a Barcelona i que, des de fa dos anys i mig, ocupa un pis del número 37 del carrer Leiva, al barri d’Hostafrancs.
Aquest bloc ha estat adquirit fa poc per un grup inversor –Vauras Investment– al BBVA i ja l’està promocionant com a futur edifici de pisos de luxe. Els veïns del bloc –a alguns d’ells ja els han comunicat que no els renovaran els contractes– estan en peu de guerra des de fa setmanes i ja han deixat clar que no tenen intenció de marxar de casa seva. La història de l’Australia serveix per posar cara a una situació dramàtica que a Barcelona ha anat en augment en els darrers anys. Segons l’Ajuntament, a la ciutat hi ha 869 pisos ocupats, tot i que la PAH sempre ha dit que aquestes xifres es queden curtes.
L’Australia fa dos anys i mig que ocupa un dels pisos del bloc. Hi va arribar després de quedar-se sense feina per una invalidesa del 40% que pateix. “Era perruquera però vaig haver de deixar la feina per aquest problema físic. Pagava 600 euros de lloguer on vivia abans, a l’avinguda Mistral, però sense feina ja no podia pagar el lloguer”, em diu. Abans de fer de perruquera havia tingut altres feines: “Quan vaig arribar a Catalunya treballava al servei domèstic, després vam tenir bars amb la meva parella… Sempre havia fet feines d’autònoma i m’havia anat guanyant la vida”.
DESNONAMENT ATURAT
Mentre parlo amb ella m’explica que el desnonament que tenia previst per a l’endemà [ahir pel lector] s’ha aturat –ja se’n va aturar un fa uns mesos– pel canvi de titularitat de l’immoble. “Vaig entrar al pis perquè me’l van passar”, afegeix. Una coneguda hi estava vivint de lloguer i es va aprofitar de la seva situació. “Ella hi estava vivint de lloguer i tenia un contracte de cinc anys. Em va cobrar 1.600 euros per entrar-hi i jo li vaig dir que no podia pagar els 600 euros de lloguer que ella pagava. Em va dir que estigués tranquil·la, que quan el banc veiés que jo era al pis em farien una oferta o vindrien a parlar amb mi”. Mai més va saber res d’aquella persona. Amb un gest de desconsol afegeix el següent: “Innocentment hi vaig entrar a viure perquè estava en una situació límit”. Al pis, l’Australia viu amb el seu home, que sí que té una feina. Tot i això, només cobra 700 euros. “El seu sou em permet menjar”, relata.
Tota aquesta història me l’explica a la seu de la PAH, que és just al davant del bloc, al número 44 del mateix carrer Leiva. La primera notificació sobre un possible desnonament la va rebre al pis el setembre de l’any passat, adreçada a la persona titular del contracte de lloguer, i l’Australia es va presentar al jutjat dient que era ella qui hi vivia. “Va ser llavors quan em vaig començar a moure. Vaig contactar amb Habitatge i amb la PAH”, explica. Per a la PAH només té paraules d’agraïment: “Quan vaig entrar aquí el primer dia ho vaig fer gairebé plorant, ja que no sabia què fer. Ara, però, he après a defensar-me”.
PIS DE PROTECCIÓ
En paral·lel, aquesta dominicana de 49 anys està pendent de rebre una pensió d’invalidesa, tot i que de moment haurà de tenir paciència. “Fa nou mesos que espero notícies”, lamenta.
On sí que hi ha hagut bones notícies és amb la petició per rebre l’adjudicació d’un pis de protecció oficial. “No sé si tardarà un o dos mesos però ja me l’han adjudicat”, afirma somrient. Li pregunto si això la fa ser més optimisme. “Ho sóc. D’aquí a un temps espero estar millor perquè ara és un moment amarg. He passat molts nervis”, conclou.
