En Kilian, la Núria, la Klöe i el Carles a l’Índia, finalment junts. Foto cedida
La Núria Monfulleda va conèixer la seva filla Klöe a una UCI de l’Índia la tardor passada. Feia poc que la nena, amb una cardiopatia greu, havia estat operada de màxima urgència. Aquest va ser el principi de la fi d’un procés llarg, el de l’adopció, que la pandèmia i els entrebancs de la burocràcia van prolongar vuit mesos més. Un temps perdut que la Klöe va pagar en salut: “Són vuit mesos de nutrició de la meva filla. Quan vam arribar tenia gairebé cinc anys i duia roba d’un any i mig”, relata la Núria.
La primera trobada de la Klöe amb la seva família s’hauria d’haver produït durant la primavera. El seu germà Kilian, de sis anys, estava impacient perquè arribés aquest moment, i els seus pares, metges tots dos, ho tenien tot a punt per rebre-la. Fins i tot havien parlat amb l’Hospital Vall d’Hebron per saber com podrien ajudar-la. Però l’esclat de la crisi sanitària arreu del món ho va esguerrar tot. Quan es va decretar el confinament a l’estat espanyol, la Núria i el seu marit, el Carles, acabaven de saber que haurien d’assistir a un tercer judici per legalitzar l’adopció de la Klöe. Aquest judici, que s’hauria d’haver celebrat el mes de març, es va acabar fent al juliol. De fet, la Núria es queixa que, en total, hi va haver unes 25 convocatòries de judici.
I mentre aquí la burocràcia s’eternitzava, la Klöe, de màxim risc davant el coronavirus, passava els dies a un orfenat de l’Índia, un dels països més colpejats per la pandèmia. “No podíem parlar amb l’orfenat, així que no sabíem com estava la nena”, recorda la Núria. No va ser fins al juny que van poder fer una videotrucada amb ella, però encara haurien d’esperar més per viatjar. Tot i que els vols entre Espanya i l’Índia es van reprendre a l’agost, en aquell moment tampoc els van deixar anar-hi. “Estava permès volar per fer negocis, per estudiar i per reunir-te amb la família, però a nosaltres no ens deixaven perquè oficialment la Klöe no era la nostra filla”, lamenta la mare, que detalla que faltava la sentència del jutjat de l’Índia.
“Vam trucar a l’ambaixada, al Ministeri d’Exteriors… però res”, afirma la Núria. A finals d’agost van saber que havien ingressat la petita a l’hospital i, a partir de setembre, les administracions “es van posar les piles”. “Ens van dir que el nostre cas era una prioritat màxima i, tot i això, van trigar 32 dies”, afegeix aquesta mare, indignada. “Angoixa, impotència i mala llet” eren les sensacions que els envaïen aquells dies. Uns sentiments que es van agreujar quan, pocs dies abans de viatjar, des de l’hospital on es trobava la seva filla els van dir que l’operarien “a vida o mort”. Per sort, ella se’n va sortir i la seva va ser la primera família espanyola a viatjar a l’Índia. “Mentre ella era a l’UCI, nosaltres havíem de fer papers. Tot va ser molt lent (la traducció de la sentència, per exemple, va trigar una setmana) i vam haver d’estar un mes a l’Índia”, diu la Núria. Finalment, el 31 d’octubre van tornar a casa. “La Klöe no caminava i ara va en bici i en patinet. També ha crescut: porta roba de nena de dos anys”, explica, orgullosa de la seva filla.
CAUEN LES ADOPCIONS
Malauradament, moltes famílies han hagut de passar per odissees com aquesta per abraçar per primer cop els seus fills. Veient com el coronavirus ha complicat aquests processos, no sorprèn que les sol·licituds d’adopcions internacionals hagin caigut un 37% a Catalunya l’últim any, tal com mostren les darreres dades de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA). “Sense cap mena de dubte, hi ha hagut un efecte directe de la pandèmia”, ha assegurat en declaracions a l’ACN la directora de l’ICAA, Agnès Russiñol.
Qui també ha constatat aquesta afectació és la psicòloga Cristina Núñez, coordinadora de l’associació Adopta, un organisme acreditat per a l’adopció internacional (OAAI). “Hi ha gent que ja havia començat un procés d’adopció i l’ha deixat, i hi ha qui tenia previst començar-lo i s’ho ha repensat”, afirma. Durant tots aquests mesos, Adopta ha estat disponible online i per telèfon, però ha rebut molt poques trucades. La seva feina des de la irrupció de la Covid-19 s’ha centrat a ajudar famílies afectades pels tancaments de fronteres. Des de l’entitat intenten buscar solucions parlant amb les administracions, una tasca sovint complicada: “Quan envies un mail al Ministeri d’Exteriors, et sents com una formiga”. Això contrasta amb el paper de països com Suïssa, que a l’inici de la crisi va oferir vols privats a les seves famílies en situacions similars. “Entenc que hi ha estats amb més recursos que el nostre, però per a nosaltres ha estat dur veure que altres països feien més”, conclou la coordinadora.
