Montse Dot, a l’exposició del centenari de la UE Sants. Foto: Toni Delgado
A la recepció del diari Dicen va conèixer el seu marit. La Montse Dot era oficinista i l’Eduard Soler, un fotògraf que hi anava per endur-se el periòdic amb les imatges que li havien publicat. “Al principi ho feia dos o tres dies per setmana, i després… cada dia”, recorda, divertida. Gran part del seu festeig va transcórrer entre camps de futbol, dinars a casa del seu nuvi, que revelava les fotos allà, i les visites als diaris per entregar les fotografies.
Es van casar, és clar, quan ja no hi havia competicions, el mes de juny de 1970. L’amor per l’Eduard, fill de l’Antonio Soler, un dels fundadors de la UE Sants, va fer que s’enamorés també del conjunt santsenc. Una devoció que al seu pare, en Josep Dot, seguidor del CE Europa i que l’havia portat al camp des de petita, no li va fer gens de gràcia.
Dot és una de les ànimes de la UE Sants. N’és membre de la comissió del centenari. Hi va aterrar com a relacions públiques de la junta de Josep Castilblanco, i només va durar 9 mesos perquè el màxim dirigent “era totalment incompatible amb la meva manera de fer i de ser”. “En Castilblanco exigia que qui volgués presidir el club li pagués els 33 milions de pessetes que hi havia invertit per pujar a Tercera…”, recorda. L’equip va acumular dos descensos seguits fins a caure a Primera Catalana, i un grup de socis i aficionats el van forçar a dimitir. El nou president, Quirze Martí, va apostar pel retorn de Dot, que es va convertir oficialment en la primera dona en una junta del club. Era la secretària.
Li canvia la veu recordant l’expresident Carles Anglès, mort molt jove, quan tenia “molts projectes i bones idees per al club”. “En Carles havia estat jugador i entrenador d’una entitat que enganxa per sempre a qui en forma part”, amplia. A l’entrevistada li encanta observar, escoltar i aprendre, i va fer quatre anys de piano i solfeig. “Sempre he sigut molt responsable i m’he deixat l’ànima en tot el que he fet”, confessa.
Les injustícies
Odia i lluita contra les injustícies, i és molt transparent. Quan va decidir deixar de ser la presidenta de la UE Sants, ho va fer perquè veia que els membres de la junta i ella no anaven pel mateix camí. “No sé si és bona o dolenta, però és la meva manera de ser. No soc capaç de dormir si no tinc la consciència tranquil·la. Amb els anys, guanyes sinceritat absoluta”, reconeix.
Seria impossible calcular quantes hores han dedicat al club ella i la seva família. El marit, retratant part de la seva història, els fills (el David, l’Eduard, l’Àfrica, la Tània i l’Ivan, despatxant cerveses, fent entrepans, venent entrades… L’Àfrica va ser cronista dels partits per a Mundo Deportivo, Sport i Ràdio Gràcia, i la Tània, que va començar a caminar a Magòria, cap de premsa i presidenta de la junta gestora).
Se sent “desterrada i mal cuidada” perquè el retorn a la Magòria del club no avança. Seria en unes noves instal·lacions on encara no s’hi ha col·locat la primera pedra. “Pel que m’expliquen el tema està molt aturat. Tinc ganes de trobar-me un dia amb el regidor perquè em detalli la situació actual”, exposa. Té assumit que la UE Sants no tornarà a tenir mai estadi propi, però no abaixa els braços: “Volem un camp compartit com Deu mana i on no ens queden sense aigua calenta. Som l’únic equip de la Tercera Divisió RFEF sense marcador electrònic”.
Pateix molt amb el seu equip, i va haver de viure des de casa la permanència provisional a la categoria [dependrà de si l’afecten o no els descensos compensats]. “Va ser increïble que es complís la carambola que necessitàvem i molt dur que no poguéssim anar a l’Energia perquè vam donar positiu en covid 19. Així que vam patir la jornada al sofà, entre les imatges de betevé i la veu del Martí Odriozola. És un gran narrador, eh!”, enraona.
Sempre li estarà agraïda a Tito Lossio, a qui substituirà el seu ajudant, Borja López. Defensa que ha deixat un llegat important a la UE Sants. “Per a mi és el millor entrenador que hem pogut tenir: va arribar al club quan era adolescent i, anys més tard, va agafar el primer equip a Segona Catalana i el va pujar a Tercera Divisió RFEF. Sap com motivar els jugadors, utilitza les paraules precises, els cuida, els fa treballar moltíssim…”, el retrata l’entrevistada. Està entusiasmada amb la tasca d’en Carles Minieri amb els equips femenins i l’ascens de les grans a Primera Catalana: “És un gran coordinador i tècnic, i és capaç de millorar les jugadores al màxim i optimitzar els recursos”.
El teatre
Parlar amb Dot és com enraonar amb una contacontes. Té veu de narradora i comunica molt bé. “El meu pare era molt aficionat al teatre i m’han explicat que jo amb tres anys ja sortia a l’escenari a recitar versos”, recorda l’entrevistada, que, amb el temps, també va participar en programes de Ràdio Barcelona i Ràdio Joventut, i va fer teatre aficionat. El seu art és un secret a veus.
