La reivindicació de Mar Ribera

“Abans de preparar l’entrevista havies sentit a parlar del readaptador físic? T’ho pregunto perquè és una figura molt desconeguda i, alhora, vital, i no s’entén per què no és present als hospitals ni a l’Atenció Pública. Només pots optar a la readaptació física en centres privats”, denuncia Mar Ribera (Igualada, 1997), escorta del Vilabàsquet Viladecans.

En cas de lesió, cal visitar un metge “perquè en diagnostiqui la gravetat i de quin tipus de lesió es tracta”. El segon pas és anar a un fisioterapeuta “per fer exercicis de rehabilitació per curar el dany estructural de la zona lesionada”. I la tercera etapa és visitar un educador físic-readaptador físic per “restablir la funcionalitat de l’articulació, lligament, tendó o una altra zona afectada, així com, a través dels exercicis adequats, dotar d’estabilitat i força a l’estructura lesionada i prevenir i minimitzar una recaiguda”.

“Sense l’alta mèdica, el readaptador físic no hauria de tractar aquella persona perquè només és potestat del fisioterapeuta fer-ho. Amb l’alta mèdica, el readaptador físic pot començar a treballar amb exercicis de moviment, ja que som els únics especialistes de la cinètica del cos perquè és el que estudiem les persones que ens hem graduat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE). És l’última fase de la recuperació, la d’exercicis per entrar a la pista o per a la vida quotidiana, com de força per pujar escalar, tornar a caminar…”, exposa Ribera.

Inquieta i molt moguda, la igualadina no aguanta més d’una hora seguida al sofà. És molt creativa i necessita una feina plena de reptes on pugui ajudar les persones. L’ha trobat en la salut comunitària i a la Fundació Gasol, on és tècnica de projectes referent en l’àmbit esportiu: “M’emociona molt el que faig perquè és molt necessari”.

La Fundació Gasol vol reduir les xifres d’obesitat infantil a través de “la promoció i la sensibilització d’hàbits saludables” [l’esport i l’activitat física, l’alimentació saludable, les hores i la qualitat del son i el benestar emocional dels nens i les nenes, els i les joves i les seves famílies]. “Mai jutgem i sempre comuniquem amb afecte perquè l’obesitat és una patologia amb molt estigma. El gran problema és que té beneficis a molt llarg termini i no són immediats, i en aquesta societat es vol tot ja”, exposa Ribera.

Un gran encert

A Montjuïc, a INEFC Barcelona i a uns 500 metres del Palau Sant Jordi, Ribera va confirmar que no s’havia equivocat triant CAFE. “Estudiem molt el cos i aprenem a cuidar-lo i preservar-lo”, afirma. A més, va fer-hi amistats per a sempre: “Compartim passió i professió, l’esport”.

Els seus grans seguidors són Anna Sanuy i Joan Ribera, els pares. En Joan només s’ha perdut dos partits de la seva filla i des del primer dia fa fotos dels matxs. “És una sort que els meus em cuidin així. Mira, aquesta foto és del meu primer partit… [Me l’ensenya en el mòbil del seu pare]. Hi surto despentinada!”, comenta.

De petita ja corria molt. En aquella època, però, no sabia frenar, i va patir algunes lesions per xocar contra la part de darrere de la cistella. “Amb els anys, he anat perdent aquesta velocitat i, gràcies a qui m’ha entrenat, tinc una visió més global del joc, perquè abans només anava cap al cèrcol”, diu.

Ribera va fer les seves primeres cistelles al Monalco, el seu col·legi a Primària i ESO, i on la dirigia Jaume Vidal, un entrenador que confiava molt en ella. Després, a mini de segon any, va fitxar pel CB Igualada, on jugaria fins a primer de júnior i seria sempre la referent ofensiva. En aquest cas, també la líder.

“Crec que en un futur llunyà hi acabaré tornant. Em faria molta il·lusió perquè els estic molt agraïda. És un club que aposta per la gent jove. El CB Igualada és la meva infància i m’hi passava les tardes exercitant-me i veient entrenaments amb una altra amiga, Clara Mas”, confessa Ribera.

Li va costar molt marxar de l’equip del seu cor i només ho va fer l’últim any de formació i a un destí molt atractiu, el Barça CBS, on el seu objectiu va ser “créixer i gaudir”. “També vaig disposar d’un paper important”, afegeix.

El seu següent destí va ser el SESE, on va comptar amb moltes oportunitats i va tornar a “ser una mica líder, un rol que potser havia perdut una mica a Sant Feliu de Llobregat”. “Al SESE vaig recuperar la confiança en mi per acabar jugant en una categoria superior”, afegeix. Es refereix a la Lliga Femenina 2 i amb el Lima Horta Bàsquet d’Isaac Fernández, on no va tenir gaires oportunitats. Hi va arribar sabent-ho i amb el propòsit “d’aprendre molt de l’entrenador i de les companyes en una competició de gran nivell”.

“Tot depèn de com et prenguis les coses i no hi ha d’haver cap problema si saps quin és el teu paper. El problema apareix quan et penses que tens un rol que no és el real”, enraona Ribera, que a Horta va ampliar la seva mirada, sobretot la tàctica, i va aprendre a “estar més tranquil·la i segura a la pista”.

“Amb els anys, he perdut una mica la confiança en el meu tir i l’he de recuperar, i ha de ser a partir de la defensa i del físic”, exposa l’entrevistada, que no es considera una líder: “Simplement, em deixo l’ànima amb els intangibles, aquells aspectes invisibles i vitals per a un grup”.

El bàsquet és la seva teràpia, l’espai de “tranquil·litat” per “gaudir, competir i desconnectar”. Li agrada tant que durant una part de la pandèmia trigava fins a dues hores, i agafant diferents transports públics, per presentar-se a l’entrenament. I ara arriba a casa a mitjanit per continuar fent-ho. Des que, amb 18 anys, es va independitzar, viu a l’Hospitalet, primer al barri de la Florida i ara a Santa Eulàlia: “És una ciutat molt ben comunicada on tens de tot i hi ha molta gent, però no massa trànsit. M’hi sento còmoda”.

Sent que el Vilabàsquet Viladecans la va acollir “amb els braços oberts” des del primer moment. “El club m’ha donat l’oportunitat de sentir-me com a casa perquè els meus quatre primers anys de sènior vaig estar en un equip diferent i aquí m’he tornat a trobar com a jugadora i persona gràcies a la confiança de les companyes, l’entorn i el públic”, agraeix Ribera.