Sergi Fernández, exjugador del CB Sant Antoni-Poble Sec. Foto: Samantha Heim
Aquella nit de setembre de 1991, i com feia gairebé sempre, en Sergi, el petitó d’un any i mig dels Fernández-Merino, somreia observant el món assegut al cotxet, que empenyia la seva mare, la Fina Merino, i vigilava el pare, l’Alfredo Fernández, el seu futur gran referent. Mentre la família creuava pel pas de vianants, un cotxe va entrar a la rotonda del Tío Che, a la Rambla del Poblenou, a tota velocitat.
El conductor va atropellar la mare i el fill, que van acabar estampats en una tanca. “Desgraciadament, va fugir i després es va declarar insolvent. Ma mare té cicatrius a les varius i jo em vaig quedar tant en xoc que fins als cinc anys em va costar parlar i associar conceptes. Gràcies a una logopeda i a l’esforç dels pares, he pogut fer una vida normal”, relata el fotògraf Sergi Fernández (1989), exjugador del CB Roser i el CB Sant Antoni-Poble Sec.
Des de marrec sap què és lluitar i superar-se, ser agraït i generós, donar valor a les coses i gaudir del procés. Fernández ha viscut 28 anys al Poblenou, un barri “força modern després de la inversió per al 22@ en què la renda per càpita ha pujat força”. Celebra que hi hagin desaparegut certs problemes. “Pel camí del col·legi, passaves dissimuladament per l’antiga fàbrica de la RAM, una de moltes que s’havien enderrocat, perquè hi havia gent consumint heroïna i volies evitar complicacions”, recorda Fernández que, com el seu germà Alfredo, va estudiar el Batxillerat a La Salle Barceloneta, on va acumular experiències que elvan “ajudar a madurar”.
“Per casualitats de la vida” va néixer a Sant Andreu de Palomar i, quan hi torna, sent molta pau en un barri “bonic, tranquil i diferent”. Curiosament, l’únic cop que ha anat al Narcís Sala, l’estadi de la UE Sant Andreu, va animar el rival, l’SD Ponferradina: “Mon pare, l’Alfredo Fernández, era de Ponferrada (León) i aquell va ser l’últim matx que vam compartir abans que el càncer se l’endugués”.
Un pare excel·lent
L’Alfredo sempre es va deixar l’ànima perquè els seus fills gaudissin de les oportunitats que ell mai va tenir. “Com que el pare veia que jo era molt inquiet, m’insistia que si m’agradava fer fotos, hi dediqués temps”, recorda el poblenoví, que es va comprar la seva primera càmera, una Nikon 5100 de segona mà, mentre treballava per pagar-se la universitat. En l’últim any de vida del pare el fill petit ja captava imatges de diferents esdeveniments esportius.
Cap serà més emotiu que l’Eurobasket masculí de 2017, a Romania. Abans de començar el seu primer partit, l’Hungria-Croàcia, al BT Arena (Cluj-Napoca), i amb la càmera en mà, perquè la FIBA l’havia acreditat, Fernández va llençar un petó al cel. “El pare tenia molta culpa que jo hagués complert aquell somni. La seva tossuderia ha estat clau”, recorda, amb la veu trencada, un dels retratistes de referència del bàsquet estatal.
“La fotografia em permet compartir la meva mirada a través de l’objectiu. Abans feia moltes fotos d’accions de joc i imatges molt plàstiques, i ara també sé captar emocions”, celebra, orgullós, aquest autodidacta que ha après molt amb la pràctica, els cursos de Youtube i preguntant encara més a professionals com Aitor Bouzo, retratista de Baskonia i Deportivo Alavés.
Amb 11 anys Fernández ja feia 1,78 metres, sempre havia jugat a bàsquet al carrer i havia passat per l’Escola de Bàsquet Nacho Solozabal per millorar certs aspectes tècnics i tàctics. Amb 12 anys va fitxar pel CB Roser, “un club que sents com una família perquè s’hi genera un gran sentiment de pertinença” i on va fer bons amics. Com ara Daniel Roure, “una excel·lent persona i jugador que ja es veia que seria dels millors de l’equip per la seva gran lectura de joc i capacitat d’adaptació, i bon tir”, i Sergi Galceran, “un jugador creatiu i amb recursos que és l’ànima de la festa en qualsevol grup pels seus ànims i bon rotllo”.
El curs 2010-2011 va fer les maletes al CB Sant Antoni-Poble Sec, de Tercera Catalana, que li permetia compaginar millor els estudis i el treball. Aquella temporada, i amb els seus amics Xavi Lluis i Marc González, va gaudir en una entitat que el va rebre amb “els braços oberts”. Malgrat disposar de bons jugadors, l’equip va patir “una mala dinàmica” que va fer que estiguessin a la zona baixa de la classificació tota la temporada, l’última de l’entrevistat com a jugador.
Poc més de tres mesos després de penjar les botes, Fernández ja narrava partits del Club Joventut Badalona a l’Olímpic per a Pasión Deportiva Radio, intentant combinar la narració i l’anàlisi de jugades amb anècdotes dels jugadors. A més, continuava col·laborant amb 3 más 1, espai que va començar a Ràdio La Mina i després es va traslladar a Ràdio Ona de Sants-Montjuïc: “Ens van donar l’oportunitat de fer el programa que volíem”.
Des de fa uns mesos, és col·laborador d’analítica de l’esport de l’equip tècnic de Sergio Scariolo, l’entrenador de la selecció espanyola masculina i del Virtus Bolonia: “Intento representar les dades que es prenen durant un partit per donar als tècnics eines fàcils i d’ús ràpid, amb l’objectiu de prendre millors decisions en situacions d’incertesa. Per exemple, si un jugador pren unes o altres decisions d’atac segons la situació al marcador, els pot ajudar a decidir qui ha d’assumir les responsabilitats en moments ajustats o com s’han de produir aquestes situacions d’atac”.
Metòdic, sensible i etern perfeccionista, no sorprèn que el poblenoví col·leccioni gairebé 90 samarretes de jugadors i jugadores de competicions FIBA. Peces que guarden històries peculiars, com quan, a Àustria i després d’un amistós entre el Vienna Timberwolves i l’UBSC Graz, li van regalar les samarretes de dos jugadors (Marko Goranovic i Lukas Simoner). “Un col·leccionista sempre viu amb la incertesa de quadrar el seu pressupost per adquirir noves samarretes en xarxes d’intercanvi, esdeveniments solidaris…”, conclou Fernández, sempre atent i apassionat.
