La curiositat de Lluís Puyalto

“Per jugar a bàsquet s’ha de ser alt o bo, o les dues coses, i jo era baixet i dolent… Així que vaig durar a la pista dos cursos als Maristes de Sants, però no he deixat d’estar vinculat a l’esport de la cistella”, confessa l’historiador Lluís Puyalto (Barcelona, 1962), director del Centre d’Estudis de la Fundació del Bàsquet Català.

El barceloní devora i devorava publicacions, com la desapareguda Rebote, i no es perdia els partits del seu germà, Manuel Puyalto, que va ser entrenador del JAC Sants, l’equip que l’entrevistat ha vist més en directe i del qual va ser secretari. També el club que li va fer despertar per sempre el cuquet per la història del bàsquet.

Sobretot li va “impactar” que darrere d’una església, la Parròquia de la Mare de Déu dels Dolors, hi hagués una pista i va descobrir que en aquell moment el JAC Sants no era a l’únic club de Barcelona en què passava.

Engrescat, va començar a endreçar els papers antics de l’entitat i es va adreçar a l’Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc per intentar muntar una història del club. Puyalto va acabar sent voluntari de l’Arxiu: “Em van demanar que m’encarregués del material esportiu sense catalogar. En aquell moment jo no ho sabia, però tenien la idea de fer una exposició sobre el districte, que es va concretar l’any 1994, i en vaig ser el documentalista”. “Una mica el tret de sortida” de la seva relació amb la història esportiva.

“L’esport és un fenomen social i com a historiador em sembla relativament important que el primer partit de l’Estat fos un CE Europa-CE Laietà del 8 de desembre de 1922. Trobo més rellevant la seva evolució i com arriba a practicar-se”, enraona Puyalto. Molt abans, l’any 1891 i a Springfield (Massachusetts), als Estats Units, James Naismith havia inventat el bàsquet.

“Aquest 2023 celebrem el centenari de la Federació Catalana de Basquetbol, de quan aquest esport s’institucionalitza i es crea un campionat”, matisa l’historiador, que torna al famós primer matx. “És el primer partit que coneixem amb un resultat, ja que està documentat que a Catalunya s’havia jugat a bàsquet als anys 1912 i 1913”, afegeix.

Una aposta pedagògica

Per què és així? Perquè la introducció del bàsquet va ser pedagògica i formativa. És l’aposta de mestres i de professorat d’educació física que duen a terme “una nova educació i una nova manera d’entendre la pràctica esportiva”. A l’esport de la cistella hi veuen bons valors, com la solidaritat o el respecte. També per a la “formació física, moral i intel·lectual de persones que puguin transformar la societat”.

Gràcies al dietari d’un mestre, Artur Martorell, tenim constància que des de principis de 1913 i durant dos anys es va practicar bàsquet a l’Escola Vallparadís de Terrassa. Una mica abans, el 21 de novembre de 1912, un article a El Mundo Deportivo fa referència a la pràctica d’aquest esport al gimnàs barcelonès Garcia Alsina per part d’un grup d’associades.

“He trobat la notícia d’aquell partit de bàsquet femení, tot i que després, en el text, no queda clar que sigui un matx. Sí que és segur que va formar part d’una jornada d’activitats físiques i que es va jugar a uns terrenys que havia afegit el gimnàs i que es podien utilitzar com a solàrium o per fer esport a l’aire lliure”, comparteix Puyalto.

El 15 d’abril de 1923 va començar el Campionat de Catalunya a l’Estadi Català de Montjuïc, amb el Patrie, societat lligada a les escoles franceses de Barcelona, com a primer campió. Era una competició per eliminatòries en què realment només participaven tres equips (l’Escola Pia, el CE Laietà i el CE Europa) i les escoles franceses. “La resta de formacions tenen noms més o menys grandiloqüents i estan formades per esportistes de l’Escola Pia o del CE Laietà. De fet, hi ha matxs que no s’arriben a jugar perquè no hi havia prou persones per fer-ho”, afegeix.

Mesos més tard, el 7 d’agost, els clubs catalans van decidir crear la Federació Catalana de Basket-ball a la primera reunió de la Federación Nacional de Basket-ball: “De fet, en totes les primeres accions per crear una federació de bàsquet es parla d’una catalana, però quan van al Govern Civil no sé per què s’acaba convertint en una federació d’àmbit estatal. Després sí que naixerà la catalana”.

“Originàriament, els socis d’una entitat esportiva eren els qui practicaven l’esport i l’evolució d’aquest cap a la professionalització, en les disciplines més populars com el futbol, el ciclisme o la boxa, implica que qui vulgui continuar fent esport busqui altres alternatives”, explica Puyalto. Una evolució que va facilitar el creixement de les seccions d’atletisme, que van començar a incloure altres esports com el rugbi o el bàsquet perquè la gent els practiqués.

“Malgrat que el meu pas per les pistes va ser molt breu, vaig poder participar en el famós Trofeu Molinet de minibàsquet. Diria que ens van eliminar al primer partit i segur que es va disputar dies després que ETA assassinés Luis Carrero Blanco en un atemptat. Algun gest hi va haver durant el torneig, tot i que no recordo quin”, rescata Puyalto.

El seu germà Manuel sí que va tenir una carrera més llarga com a jugador, amb un primer capítol també als Maristes de Sants, i la resta al Metropolitano i a l’Ademar de Sants. “Ell és més jove. Vaig ser jo qui el va enganxar al bàsquet”, confessa, molt orgullós.

Quan l’any 2010 el JAC Sants va haver d’abandonar el pavelló del carrer Begur, la directiva va fer la donació de documents en suport paper i algunes equipacions del club a la Fundació del Bàsquet Català. “Probablement, sigui el fons més ampli, amb més metres lineals, com es diu arxivísticament, perquè disposem de més de 30 arxivadors, d’una entitat amb què compta la Fundació. És una entitat creada per la Federació Catalana de Basquetbol el 1992 amb l’objectiu de recuperar, conservar, catalogar i classificar de material relacionat amb el món del bàsquet, reconèixer a qui ha fet història o que ha treballat per aquest esport a Catalunya i promoure’l aquí”, tanca Puyalto.