Dani Ballart

Fotos (entrevista i portada): Dani Ballart

Amb una mare i uns oncles jugadors, i unes tertúlies fascinants a casa, era impossible que Dani Ballart (Barcelona, 1973) no s’enamorés del waterpolo. De petit no volia sortir de l’aigua. Apassionat, empàtic i gran comunicador, Ballart es va formar com a jugador al CN Montjuïc i va passar pel CE Mediterrani. Ara entrena el CN Mataró.

A Sants vas aprendre a nedar. El primer partit de waterpolo que recordes és del CN Montjuïc?
Quan vaig néixer em van fer soci del club. El primer partit? Sí… Segur que un dels meus oncles. Tancava els ulls i em veia en uns Jocs Olímpics. I vaig complir aquell somni [va guanyar la medalla de plata a Barcelona 1992 i l’or a Atlanta 1996, i també va disputar els Jocs de Sydney 2000 i Atenes 2004]. Recordo entrar a la piscina i que sonés a la megafonia la cançó de Rocky. L’olor del clor em fascina. Mentre l’olorava m’imaginava com seria la batalla esportiva. Hi ha una escena a Gladiator on ho fan amb la sorra.

Eres o ets molt de rituals?
Abans, moltíssim. Per sort m’he tret de sobre les supersticions i els rituals. Vaig arribar a fer autèntiques bogeries, com repetir escalfament o menú si les coses havien funcionat en el partit anterior…

Com a entrenador no en tens cap de superstició o ritual?
No. Fa molts anys que considero que les supersticions són un indicador de les debilitats.

Com reacciones davant d’una jugadora que sí que les té?
És possible que es pugui sentir molt còmoda i reconfortada sent supersticiosa. Cadascú ha de prendre les seves decisions.

“Heu fet un partidàs. Un partidàs! No us mereixeu estar així… Sou subcampiones de la Copa LEN, d’una competició molt difícil!”, els vas dir després de perdre la final contra el Kirixi. Em va encantar el teu discurs.
Perdre una final contra un campió d’Eurolliga té un valor increïble. La temporada passada l’equip va fer un creixement extraordinari i va arribar a quatre finals, un camí que no ens haguéssim cregut a l’inici de curs. No pots deixar-te emportar pels resultats i sí per l’evolució de l’equip. El més lògic era pensar que aquesta temporada començarien a caure els títols i ja n’hem guanyat dos: la Supercopa d’Espanya i la de Catalunya.

L’experiència és un grau.
Has de confiar en el procés, entendre que la línia de treball és molt bona, donar-te temps i, a vegades, mantenir el cap fred. Molts cops la derrota implica un procés de millora i és necessària per a adonar-nos què no estem fent bé encara per créixer més.

“L’olor del clor em fascina. Mentre l’olorava m’imaginava com seria la ‘batalla”

Ara costa més transmetre l’aprenentatge de la derrota?
Sempre ha estat difícil. És més: la derrota sempre s’ha gestionat malament. La societat només valora qui guanya. La psicologia esportiva, molt nova, és clau per a tractar els problemes individuals i col·lectius. Has de trobar eines que et permetin fer la millor gestió possible d’una derrota. [Dies després de l’entrevista amb Línia Sants el CN Mataró va quedar eliminat a la segona fase de l’Eurolliga, amb dues victòries i una derrota, el mateix balanç que el CN Sabadell i el Dunaujvaros. Li van faltar tres gols per a classificar-se per als quarts de final].

Quin tipus de líder és Anni Espar?
És una jugadora excel·lent i inconformista que t’exigeix molt com a entrenador. Malgrat el seu immens palmarès, és un exemple constant de treball. L’Anni mai té una mala cara ni una mala paraula. És un mirall de luxe per a qualsevol, sobretot per al jovent.

Sap viure cada moment, sigui bo o dolent.
És un camaleó. L’Anni té tanta experiència que sap quan ha de posar-se l’equip a l’esquena o assumir altres papers.

A les retransmissions t’agrada batejar els jugadors i les jugadores.
Intentem fer un producte divertit i atractiu en què el porter Dani López Pinedo és també El Mur, un malnom que emfatitza el que fa i connecta més amb un públic que no és assidu del waterpolo. A més, com que la selecció guanya i lluita per les medalles, la retransmissió surt millor i s’enganxa més gent. Les audiències als Jocs Olímpics de Tòquio van ser molt bones.

Heu d’explicar un esport molt complex i ple de matisos.
Arriba un moment en què hem de simplificar la retransmissió i donar eines al públic perquè tingui petites nocions i referències del waterpolo. Si la féssim molt tècnica i analítica, la gent desconnectaria.

A la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics d’Atenes de 2004 vas mostrar amb orgull la bandera del RCD Espanyol.
L’Espanyol t’ajuda a nedar a contracorrent: saps que no guanyaràs grans coses i que els èxits seran esporàdics. Et recorda que la vida no és senzilla i que has de treballar molt.

Ser perico reforça el caràcter?
Sens dubte. A l’escola tothom se’n riu de tu perquè el teu equip guanya de tant en tant. Has de ser fidel a allò que estimes.