Àngel Soto, pivot i aler pivot del CB Mollet. Foto: Marc Pagès
“A vegades, quan escric a la pissarra, m’equivoco a propòsit perquè l’alumnat ho detecti. Vull que normalitzin l’error perquè l’error forma part de l’aprenentatge i cal saber-lo gestionar. Ningú neix ensenyat i per créixer necessitem confondre’ns molt”, enraona Àngel Soto (Barcelona, 1990), tutor de segon d’ESO al Col·legi Lestonnac i pivot i aler pivot del CB Mollet.
Soto és tutor perquè necessita fer un seguiment personalitzat de l’estudiant, anar més enllà de les assignatures, conèixer la seva família, saber com li va a la vida i ajudar-lo en el que pugui. “És gratificant veure com evolucionen i guanyen confiança i autonomia. Retrobar-nos anys després i preguntar-nos com va tot és molt bonic perquè el que queda són les persones”, enraona el barceloní, que dirigint equips de bàsquet a la seva escola, el Col·legi Lestonnac, va descobrir que li encantava acompanyar, guiar i compartir experiències i coneixements. Gaudia preparant els entrenaments.
Durant una època als matins estudiava Enginyeria Civil a la UPC i a la tarda era jugador i tècnic al Col·legi Lestonnac, on li van oferir cobrir puntualment alguna suplència de professor. “Vaig veure que el que feia als entrenaments es podia extrapolar a classe i que només canviava el contingut. M’encanta arribar a la persona i per això vaig acabar estudiant el màster en Professorat. És la decisió més encertada que he pres mai”, comenta. Segur que una de les millors dels seus pares amb ell va ser apuntar-lo a l’Escola de Bàsquet Nacho Solozabal quan era un marrec.
“Poc compromís”
El seu últim any com a basquetbolista al Col·legi Lestonnac, just el primer com a universitari, va ser “una mica desastre”. Als seus companys no els agradava el bàsquet tant com a ell i faltaven a entrenaments o partits pels estudis o pel que fos. “Hi havia poc compromís”, recorda Soto, a qui el seu entrenador, Pau Nicolau, li va proposar acompanyar-lo a un entrenament al CB Sant Just, l’entitat on estava jugant, perquè intuïa que l’equip es desfaria el curs següent.
Per al barceloní canviar un col·le per un club de Primera Catalana “va ser com anar a l’NBA”. Ple de pors i inseguretats, va al·lucinar amb els primers entrenaments. “Creia que no tenia prou nivell per jugar en aquell equip, però vaig pencar de valent i també gràcies a la confiança del tècnic, Òscar Giné, vaig acabar sent un jugador important”, recorda, emocionat.
Després de dues temporades al CB Sant Just, va fitxar pel JAC Sants, on gaudiria de dos ascensos, primer a Copa Catalunya i després a Lliga EBA, i, sobretot, xalaria formant part “d’un grup extraordinari”. “Hi havia molts bons equips. El que ens diferenciava de la resta era que érem amics, un vincle que sempre es tradueix a la pista. Va ser una llàstima que al cinquè any ens diguessin que ens busquéssim equip perquè el club tenia problemes econòmics i no sabia si la temporada següent hi hauria sènior”, confessa Soto. El seu destí i el d’Ignasi Bellver o Sergi Marco va ser l’Associació Esportiva i Cultural Collblanc-la Torrassa: “Van ser dos anys plens de grans moments i aprenentatges, i ja amb la direcció de Josep Maria Marsà”.
Aquesta ha estat la seva cinquena temporada al CB Mollet, totes amb Marsà. Un curs dur pels entrebancs, les lesions i el descens a Lliga EBA. “El nostre públic és especial i molt fidel. Mai ha deixat de donar-nos suport i els estem molt agraïts. Ens animen tant que ens regalen un centímetre més en un salt o una velocitat extra per arribar a aquella pilota. Recordo com ens van ajudar a les fases d’ascens a Salou o com ens han permès guanyar molts partits aquests últims anys a LEB Plata. Al Pavelló Municipal de Plana Lledó, sempre ple de gom a gom, es crea un ambient impressionant”, celebra el barceloní.
“La pilota m’ho ha donat tot, m’ha obert portes i finestres, m’ha fet conèixer les amistats i la parella… Estic encantat de dedicar gran part del meu temps d’oci al bàsquet. Se’l mereix”, assegura, orgullós, Soto.
